La companyia resudent a l'Àtrium està reelaborant la seva forma teatral. L'any passat, va transformar el L3s tr3s g3rman3s (Deconstructing Txekhov) de Sanchis Sinisterra en la seva mirada polièdrica audiovisual (Érem tres germanes). Ara, han gratat mes avall fins a revisitar Himmelweg (estrenada al novembre del 2013). La transformació és formal perquè parteixejn del mateix text de'n Mayorga i (si no falla la memòria) amb unes solucions molt similars a la de l'estrena. Tornen les titelles bun-raku que s'alternen amb el paper de l'observadora (ara, Cristina Plazas en comptes de Patrícia Mendoza) i amb dues manipuladores de càmera i d'objectes (Anna Roy i Sònia Gardés)que se sumen al repartiment original de Raimon Molins i Guillem Gefaell, en el paper de director del camp i representants dels jueus congregats. Els cinc actes permeten reproduir les escenes amb càpsules d'informació que van desvetllant, cada cop més, la perversitat de la lògica propagandística.
La irrupció de la càmera en directe (es enllà de gravacions que contextualitzaven el quadre puntualment) a l'Àtrium va ser amb la trilogia de la imperfecció: Júlia, Nina i Nora. La càmera servia per ensenyar un punt de vista diferent al que oferia la visió a la italiana. Ara, aquesta nova producció l'han traslladat a l'Akadèmia, on també van estrenar Isadora a l'armari (per reformes a la sala). La disposició d'aquest espai, a tres bandes neutralitza, en part el nou punt de vista per a l'espectador.Els primers plans a càmera semblen innecessaris quan es podrien enfocar directe des del prosceni. Sí que guanyen efectes quan els personatges del fons són heteris, com fantasmes, com rastres d'un cos en un temps passat que va desaparéixer en un crematori. El fum (gravat) guanya una densitat sense carregar els pulmons de l'escena. La pesantor, la càrrega d'escoltar un drama que la societat no jueva va permetre desentent-se de la solució final dels nazis per al poble jueu.
La sensació de veure aquest muntatge, de forta càrrega moral és similar a la del 2013. Els titelles aporten l'ànima i el dolor que obvia el comandament de la SS encarregat de manar el camp. Amb una idea d'Europa, que coincidiria amb la de George Steiner o de Stefan Zweig, si no fos que ells eren jueus i que els nazis els excloïen de la seva Europa ideal. La conferència de Wannsee, a la Casa de la Seda de Barcelona, també evocava una mirada venjativa que concloïa amb la solució final per als jueus. En aquel cicle, Cicatrius, també s'ensenyava com el nazisme atacava contra tota forma vulnerable a la seva prepotència genètica de raça ària (La nit d'Helver).
Mayorga és un autor compromès, que mira de netejar ferides de la història amb el seu teatre (El chico de la última fila, La tortuga de Darwin, La paz perpetua...) Un dramaturg i director, recent membre de la RAE (Silencio) que demostra el seu domini del llenguatge i el seu ampli vocabulari. Però, sovint, cau en voler servir les respostes més que deixar les preguntes plantejades al públic. Beu d'un teatre brechtià amb un cert distanciament (èpoques anteriors) però amb un rerefons pedagògic que pot acabar sent contraproduent perquè l'espectador no tria res; només pot assumir la veritat projectada pel dramaturg. La nova mirada de Himmelweg d'Atrium no es desplega com aquella casa de nines d'Érem tres germanes. Sempre es pot aixecar un muntatge (per a advertir del creixement del feixisme, per exemple) però la rampa llarga, infinita, vergonyant que descriu Mayorga cap al cel és la mateixa que fa una dècada. Potser aquest és el veritable drama: no n'aprenem mai; els discursos reaccionaris han après a tenir una pàtina de pseudodemocràcia per clamar contra la tolerància i l'escolta.
