La calavera de Connemara

informació obra



Direcció:
Iván Morales, Toni Mira
Intèrprets:
Pol López, Marta Millà, Oriol Pla, Xavi Sáez
Producció:
La Villarroel
Escenografia:
Marc Salicrú
Companyia:
Col·lectiu Baakai Katiuska, Múcab Dans
Autor:
Col·lectiu Baakai Katiuska, Eusebio Calonge
So:
Pau Matas
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Anna Maria ricart
Sinopsi:

Som a l'oest d'Irlanda, a Connemara, una comarca rural, verda i encara salvatge, a principis dels anys noranta.
El solitari i misteriós Mick Dowd sembla tenir una vida molt anodina, les seves activitats semblen limitar-se a beure poiteen i fer safareig cada nit amb la seva veïna addicta al bingo, l'anciana Maryjohnny, i a rebre la visita de tant en tant del Thomas, un policia local amb ínfules de convertir-se algun dia en un detectiu triomfador com el seu admirat Colombo. Tant de bo encara tingués al seu costat la seva difunta esposa, l'Oona, ella era l'amor de la seva vida i no passa dia que el Mick no la trobi a faltar.
Durant uns pocs dies, cada tardor, l'avorrida existència del Mick pren un caire una mica més sinistre: És l'encarregat de desenterrar els cadàvers que ja fa més de set anys que descansen al cementiri local. És una ocupació macabra, però algú l'ha de fer, per al bé del bon funcionament social. Cal fer espai per als morts nouvinguts. 
Però aquest any no serà pas com els altres. Ha arribat el moment d'exhumar les restes de l'Oona. I els rumors que l'acusen d'haver estat el culpable voluntari de la seva mort tornen a aparèixer entre el veïnat, fins i tot en els que ell considerava els seus amics. 
Per si això no fos prou, per primera vegada estarà obligat a treballar amb companyia, i tindrà el pitjor dels ajudants possibles, el jove Mairtin, el bala perduda del poble, que guarda més cops amagats dels que sembla.
Benvinguts a La calavera de Connemara, una comèdia negra d'amor i ossos.

Finalista a actor (Pol López) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a actriu de repartiment (Marta Millà) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a actor de repartiment (Oriol Pla)

Finalista a espai escènic (Marc Salicrú) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: La calavera de Connemara

05/10/2017

En companya de McDonagh, Morales, Pla i López, desenterrar cadàvers es pot convertir en una festa tan lúdica com dramàtica

per Ramon Oliver

Ja que l’humor negre campa pels seus aires al llarg d’aquesta no menys negre i mortuòria  comèdia tràgica , tan excel·lent com acostuma s ser-ho sempre el teatre de Martin McDonagh, permeteu-me que comenci amb una nota macabra: si en Mick Dow visqués a Barcelona en lloc de viure a la verda Irlanda, no li caldria posar-se a desenterrar i esmicolar ossos, perquè aquí tenim cementiris en els quals els nínxols ja es cauen ells solets, deixant els ossos ben esmicolats.

I a sant de què, es dedica en Mick  a aquesta gens gratificant ( tot i que sembla ser que ben gratificada) activitat, quan arriba la tardor? Doncs  a sant que al poble on ell  viu ja no hi caben més morts al cementiri, i cada set anys, cal procedir a desnonar els llogaters: ells es troben ja als inescrutables regnes de l’eternitat, però això no implica que les seves restes mortals puguin gaudir d’un contracte indefinit. El problema és que enguany , en Mick s’haurà d’enfrontar a trobar-se amb el ossos que s’amagaven sota una pell que ell coneixia molt bé: enguany , toca desenterrar la seva dona. I el problema afegit és que , malgrat que oficialment la mort de la dona es va deure a un accident amb efectes etílics de per mig  ( quan et fiques a una obra irlandesa, ja saps que l’alcohol farà acta de presència més tard o més d’hora), en aquesta comunitat encara hi ha molta gent que no acaba de veure-ho clar, i sospita que l’accident, no en va tenir res d’ accidental.

Amb aquesta premissa arrenca una obra que, malgrat ser des del punt de vista argumental totalment independent  de les altres dues, forma part d’una trilogia  - la Trilogia de Leenane- que s’ha pogut veure sencera a casa nostra, tot i que al llarg d’un període de temps força dilatat. El primer lliurament , l’esplèndida “La reina de bellesa de Leenane”, es va estrenar en aquesta mateixa sala Villarroel el 1998, amb direcció de Mario Gas, i amb Montserrat Carulla i Vicky Peña fent del que són a la  vida real; fent de mare i filla. Forces anys més tard, el Versus Teatre ens va oferir una bona versió de “Lonesome West”, la tercera etapa d’un cicle que va donar a conèixer per tot arreu l’autor de “L’home dels coixins” o “ El tenen d’Inishmore” ( això, per esmentar dues altres sensacionals obres seves de les quals hem pogut també gaudir als nostres escenaris) . I des de llavors, McDonagh no ha deixat d’estar mai d’actualitat , tant al món del teatre (es tracta d’un dels autors vius més representats a tots els continents) , com al món del cinema. I també com a guionista i director cinematogràfic, ens ha regalat uns quants títols memorables . De fet, ben aviat tindrem a les pantalles – jo l’espero amb candeletes- “Three Bilboards Outside Ebbing, Missouri”, una pel·lícula que acaba de causar sensació i de guanyar el premi al millor guió al Festival de Venècia i que ( apunteu-vos aquest pronòstic) té molt punts per acabar escolant-se a la llista de nominats a l’Oscar. Tot i que McDonagh ( director també de “7 psicòpates “ i la memorable “Perduts a Brujas”)  , ja en té un,  d’Oscar: el que va guanyar gràcies al seu curtmetratge “Six Shooter”. Si no l’heu vist mai, busqueu-lo per on sigui ( a youtube, per exemple). M’ho agraireu. I podreu reconèixer fàcilment de quina forma al llarg dels seus 27 minuts, et trobes reflectit tot l’univers McDonagh. Aquí teniu sense anar més lluny el mateix humor negre de vegades sobtadament  delirant i tocat d’un absurd que per moments fins i tot podria fer pensar en Beckett ( la mateixa “Perduts a Brujas”,en té quelcom de reinterpretació lliure de “Tot esperant Godot”)  que us trobareu mentre en Mick desenterra la seva calavera. I també, el mateix rerafons intensament dramàtic, el mateix alè tràgic que és mou de forma latent al llarg d’aquesta obra i de gairebé totes les obres del seu autor. I , naturalment, aquells esclats de violència tremenda servida al ben mig de llargs diàlegs sempre ben sucosos que va portar a que, en els inicis de la seva carrera, s’arribés a dir que McDonagh era la versió irlandesa de Quentin Tarantino.

A la Villarroel, en Mick és el Pol López, ficat en un paper que va ser escrit per ser interpretat per un actor de més edat. I sortint-se molt bé del repte: lluny d’aventures shakesperianes crec que no del tot reeixides i d’alguna relliscada feta en companya de la senyoreta Hedda Gabler ( qui hagi vist “Filla del seu pare”, ja m’entendrà ), aquest Pol de mirada perduda i es diria que perpètuament ficat entre pensaments  d’aquells que no et deixen viure en pau, sap transmetre amb notable sobrietat les misterioses complexitats del seu personatge. Bé: això fins que es deixa contagiar per la mímica acrobàtica del seu company escènic. I  la sobrietat salta pels aires  arrossegada per l’expressivitat i la gestualitat sense límits d’aquesta bèstia escènica que és Oriol Pla. Ben cert: Oriol el Gran arriba de vegades a aquell punt en el qual es diria que la festa de l’excés còmic s’ha imposat a tot. I la direcció de Iván Morales, no es mostra gens disposada a posar-li cap mena de barreres en aquest sentit; ben al contrari. Però Morales ( que compte també amb l’excel·lent recolzament que Marta Millà i Xavi Sáez li presten a aquest tàndem desfermat ) està ben lluny d’haver perdut les regnes de l’espectacle , i d’haver-se posat al servei de l’humor trenca ossos de la parelleta.  Morales sap molt bé quan toca tornar a conduir les coses cap als seus llocs més inquietants, cap als seus referents més angoixosos , cap a la culpa latent que es mou tota l’estona fins i tot quan la bogeria farcida de licor casolà sembla haver-se oblidat d’ella , cap a les preguntes sense resposta que li deixen incògnites penjades a l’aire, ofegades per un espai escènic que en té també alhora quelcom d’opressiu metàfora opressiva del paisatge irlandès. I quelcom de camp funerari en el qual les tombes guarden secrets que potser no seran mai desvetllats, però que pesaran per  sempre més damunt l’existència dels seus portadors.