La guerra dels mons

informació obra



Companyia:
Atresbandes
Sinopsi:

La companyia Atresbandes, formada per Mònica Almirall Batet, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia Garrell, llança una nova mirada a aquest clàssic de ciència ficció sobre la invasió extraterrestre de la Terra. La seva proposta recupera la mirada mediambiental que recull ja la novel·la de H. G. Wells de 1898, en defensa del sentit d’ecosistema biològic del planeta.

Espectacle presencial el 13/12 a l'Espai Lliure i en directe al Lliure Online. Després d'aquesta data quedarà enregistrat fins al final de la temporada.

Crítica: La guerra dels mons

14/01/2022

Imprescindibles trampes al solitari

per Jordi Bordes

El repte que el Teatre Lliure va posar a Atresandes era majúscul: fer una peça de ràdioteatre partint de l'original de La guerra dels móns d'H.G. Wells. La companyia (que ja ha demostrat el gust per fer adaptacions arriscades a Locus amoenus, per exemple) havia decidit fugir d'una versió narrativa com la que Orson Welles va emetre fa dècades i que va causar un escàndol entre els oients que es van creure el que es narrava, incapaços d'imaginar que aquell informatiu improvisat era ficció. Volien fugir de la narració i recolzar-se en la descripció. Traslladar l'angoixa i la incertesa des dels sons. Jugant (com els de N.E.V.E.R.M.O.R.E que també recorren a La guerra dels móns puntualment, en la crisi del Prestige i de la Covid) a la tècnica Foley. Ara sembla qui sap què, però la tècnica Foley no és altra cosa que emetre sons amb utensilis domèstics donant la sensació d'efectes especials sonors. Una mena d'orquestra de sons que impliquen una divertida quincalleria estresa al costat dels micròfons que s'executa puntualment. Vaja, com sempre s'ha fet el ràdioteatre, des del naixement de la ràdio (i el famós programa d'Orson Welles n'és una bona mostra).

Es pot convertir una descripció en una narració? Aparentment, és u repte atractiu. Però, si més no en aquest cas, es pot veure que no és possible. En part, perquè el públic coneix la història de l'arribada d'uns extraterrestres imaginària, però no s'ha llegit el llibre, capítol a capítol. Fet l'esforç de llegit el llibre, es pot intuir quins passatges han triat per posar-los-hi so, però és poc més que una operació estètica, sense massa fons, sense intenció.

Atresbandes fa trampes al solitari. Per això, introdueix una conversa d'una parella fabulant sobre les formes i noms de les constel·lacions estel·lars. Un passatge que ens trasllada més a escenes de Snorkel o Allí done no estamos que no pas al cataclisme mundial. La trama del llibre (amb un final romàntic que avui no superaria ni el rigor de Disney) no apareix. L'angoixa no traspassa. La descripció és limitada i, en la majoria dels casos, feta amb pistes d'àudio (com qui dispara sons gravats d'efectes especials, que és lícit en determinats casos, però no quan l'atractiu és veure com generen els sons des de l'organicitat, amb elements físics). L'obra on line (es va fer un passi únic amb públic el 13 de desembre) permet veure la gravació en directe. És honest perquè ensenya quins sons surten de pistes d'àudio i quins es fan amb un tub flexible per a regates. Potser si els sons s'haguessin reforçat amb els dibuixos que el llibre de Wells va descrivint, permetria traslladar-se més a aquest abisme perillós (com fa el Lliure en les seves versions online de Clàssics per a criatures: Antígona (tragèdia Antigota; La casa de Bernarda Alba; Terra baixa; La vida es sueño ; Rei Liró)-

Es pot superar la narració a través dels efectes sonors? Sí, probablement a Catalunya qui més n'ha investigat son els de Cabosanroque (No em va fer Joan Brossa, Dimonis). Però fugen de voler reproduir escenes realistes amb sons ficticis. Opten per construir un món sonor immersiu en què l'espectador escolta, s'enamora de la instal·lació i troba connexions entre els universos de Brossa i els exorcismes de Verdaguer i el món subjectiu propi. La tempesta de sons i móns imaginaris a traslladar al públic han emborratxat als d'Atresbandes que, es mouen molt millor en peces en què ells hi posen el ritme i la intenció (Solfatara, It don't worry me i que juguen amb la forma i la repetició obsessivament fins a l'abstracció (Coda).