La partida (Dealer’s Choice)

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatre Romea
Autoria:
Patrick Marber
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Ramon Madaula, Andrew Tarbet, Marc Rodríguez, Joan Carreras, Andreu Benito, Oriol Vila
Adaptació:
Cristina Genebat
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Escenografia:
Sebastià Brossa
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Ramon Ciércoles
Sinopsi:

Una partida de pòquer serveix d’excusa a un dels grans noms de la dramatúrgia britànica per posar en escena un joc de cartes i testosterona, una comèdia d’homes que parla, entre altres coses, de pares i fills.

Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”. Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?

Crítica: La partida (Dealer’s Choice)

13/07/2014

Deixar-se guanyar abans d'hora

per Jordi Bordes

La partida demostra l'habilitat de Julio Manrique en habilitar espais, ambients, en fer córrer l'escena al ritme que ell vulgui imprimir. Ressona l'ambient ombrívol del Coses que dèiem avui, de Neil Labute, que va posar en escena el Grec del 2010 i que, posteriorment, salltaria a la Villarroel en temporada estable.

L'actor i director, amb la complicitat d'un repartiment d'asos ("els fills deuen ser com els asos que te'ls estimes tant que t'enceguen") al repartiment serveix una timba al soterrani d'un restaurant. És imprescindible, abans, conèixer la bondat/maldat dels personatges en un ambient més convencional (no tant de pel·li de sèrie B). El que no cuina, es desfà en elogis del seu nou projecte a la Zona Franca on ara hi ha uns lavabos d'un poliesportiu. El que no vol iinventar-se un nou logo pel restaurant, explica les seves ganes de tornar a Amèrica. El que no demana diners, els exigeix. Aquesta timba, que durant anys s'ha fet el diumenge a la nit, amb les misèries i riqueses de cada sessió, té un noséquè de catàrtica, de decisiva. O potser no, i és només l'èpica dels personatges que sempre procuren que aquella sigui l'última partida. Volen posar-se fronteres al joc,per poder saltar-se-les. En definitiva, un muntatge correcte, amb molta comicitat de l'antiheroi Maxi (Marc Rodríguez) i el món de perdedors dels altres. Una taula de patetisme que, a través de les cartes, es revelen uns personatges molt humans, dèbils, mancats d'amor i que ensorren en un joc banal la seva il·lusió. La disciplina, element que haurien de conrear els jugadors professionals de pòquer (o no) salta quan l'emoció domina l'ànima. Teatre en estat pur, doncs. 

Trivial