La partida (Dealer’s Choice)

informació obra



Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatre Romea
Autor:
Patrick Marber
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Ramon Madaula, Andrew Tarbet, Marc Rodríguez, Joan Carreras, Andreu Benito, Oriol Vila
Adaptació:
Cristina Genebat
Ajudant de direcció:
Marc Artigau
Escenografia:
Sebastià Brossa
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Ramon Ciércoles
Sinopsi:

Una partida de pòquer serveix d’excusa a un dels grans noms de la dramatúrgia britànica per posar en escena un joc de cartes i testosterona, una comèdia d’homes que parla, entre altres coses, de pares i fills.

Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”. Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?

Crítica: La partida (Dealer’s Choice)

11/07/2014

El bon joc de Julio Manrique

per Núria Sàbat

L’atracció –sobretot quan ratlla l’addicció o ja s’hi ha convertit– pel joc en general i el de cartes en particular ha suscitat, a banda de diversos tractats mèdics, un gran interès en el món de la literatura i les arts escèniques. Una petita mostra és el muntatge que, dins la programació del Grec, es presenta al Teatre Romea: Dealer’s Choice, una obra primerenca de Patrick Marber estrenada a Londres el 1995 amb la qual encetaria una exitosa trajectòria al teatre i al cinema.

Centrat en una partida de pòquer, el text ens situa a l’interior d’un restaurant barceloní (ja que Cristina Genebat ha reubicat amb encert l’emplaçament original), un dissabte a la nit, poc abans que el local obri les portes. Recorrent els diferents espais, entrarem de mica en mica en un microcosmos habitat per cinc homes –autoproclamats “mascles”– acostumats a abocar esperances i frustracions damunt la taula de joc, a canalitzar pors i desitjos en aquestes trobades nocturnes gràcies a les quals l’Esteve (Ramon Madaula), l’amo del restaurant i organitzador de la timba, pot veure l’esgarriat del Carles, el seu fill; on Frankie (Andrew Tarbet) procura guanyar prou diners per retornar al seu país, Maxi (Marc Rodríguez) somnia fer realitat la seva nova vida d’empresari agosarat i Santi es debat, un cop més, entre el “vol i dol” de les seves misèries quotidianes. Avui, però, s’hi ha afegit un nou jugador: l’Ash (Andreu Benito), un personatge d’aire misteriós amb el qual en Carles (Oriol Vila) se sent prou identificat.

Jugar a pòquer, però, reclama més astúcia que no crits, renecs, insults i cadires per terra, excepte quan l’objectiu no és només plomar el contrari sinó, bàsicament, treure el dimoni que portem dins. I aquesta sembla ser la intenció del dramaturg, ja que la partida en si –que si bé en algun moment pot fer-se una mica feixuga, tampoc no demana un públic entès en la matèria– només ocupa la segona part de l’obra i en realitat li serveix d’excusa per parlar del que més l’interessa –els sovint difícils vincles que hi ha entre pares i fills, entre la veritat i la mentida, l’interès i l’amistat...– i esdevé la vàlvula per on s’escapen emocions i sentiments verbalitzats barroerament i gairebé a cops. Per això, d’entrada, l’acció se situa a la part de dalt del restaurant, i la segona, a baix. L’autor crea, així, dos espais oposats –l’un obert, a peu de carrer, i l’altre tancat, al soterrani– que, sense voluntat d’aprofundir-hi i amb més o menys intensitat segons els personatges, esbossen i en certa manera simbolitzen els dos mons, la “doble cara” dels seus protagonistes.

El muntatge que en fa Julio Manrique té l’aire i la forma que ja el comencen a identificar, en què hi ressona el gust anglosaxó, la força d’una “banda sonora” emblemàtica i ben trobada... i un escollit grup d’intèrprets, entre els quals no hi pot faltar el sempre expansiu Marc Rodríguez. Sis més que bons actors confegeixen, doncs, un planter al qual poca cosa es pot “recriminar” (fora alguna escena innecessàriament cridada o una vocalització no sempre prou neta), entre el qual, però, m’hauria agradat sentir una mica més de complicitat.


Trivial