Ja ho deixa ben
clar l'estimadíssim Narcís Cordelira (Oriol Genís) que no sap ben
bé què vol escriure. I, segurament, aquest és el mal. Perquè el
salt de nenúfar a nenúfar de la granota és divertit però, al
final, un punt absurd
. L'hort de les oliveres és el principii de
moltes coses però el final de ben poques. Sí que aconsegueix
moments divertits, que no hilarants, i quadres quotidians que
assoleixen una transcendència recordant al Sant Sopar, a la pintura
flamenca de paisatge pel finestral en una certa perspectiva i plecs
de roba ben marcats (amb una il·luminació zenital).
"L'hort de les oliveres" compta amb un devessall d'imatges suggerents (com la referència a pintura flamenca del Sant Sopar amb plecs de roba ben marcats al quadre i un finestral amb una limitada panoràmica del paisatges amb les oliveres) i, sobretot amb un continu musical. (de fet, ressona a oratori, amb cançons que funcionen de transici´´o de bona part de les escenes) per``o la pega és que no té gaire clar com lligar tot plegat: És una mica de tot però no porta a
cap lloc concret. I això és el mínim que es podia esperar quan el
vaixell armat per un poeta com Narcís Comadira i amb tot un Xavier
Albertí al timó assumeix el repte de mostrar-se a una Sala Gran
(per bé que s'hagin eliminat les primeres fileres de platea per fer
més pròxima l'acció a l'espectador). Quina necessitat hi ha de fer
aquesta operació si deu quedar un camp de futbol-sala darrere de les
oliveres?
Mont
Plans és la teresina
encantadora, poca cosa, bondat absoluta. Mercè Arànega és la vídua
feliç a París que no sap com acabar amb la pedra a la sabata del
casalot a la costa. .... Rubén de Eguía és un Hamlet/Jesús/
Guillem tràgic, que se sent deutor de la voluntat del seu pare al
que prefereix no trair. Probablement, la decisió no seria tant
definitiva si comptés amb algun favor de l'amant. Se sent col i
abandona, lamentable èpica. Cada actor té un esquemàtic personatge, un punt farsesc, aue va bé per a la comèdia lñirica, però que despista l'espectador que intenti trobar una veritable xarxa en aquesta conjunció de nodes entre Jesús, Shakesperare, Txèkhov, i fins i tot l'arbreda que tant agrada pintar a Comadira, amb espècies ben definides.
