Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.
Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.
A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...
Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.
Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.
(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)
Ja ho deixa ben clar l'estimadíssim Narcís Cordelira (Oriol Genís) que no sap ben bé què vol escriure. I, segurament, aquest és el mal. Perquè el salt de nenúfar a nenúfar de la granota és divertit però, al final, un punt absurd
. L'hort de les oliveres és el principii de moltes coses però el final de ben poques. Sí que aconsegueix moments divertits, que no hilarants, i quadres quotidians que assoleixen una transcendència recordant al Sant Sopar, a la pintura flamenca de paisatge pel finestral en una certa perspectiva i plecs de roba ben marcats (amb una il·luminació zenital).
"L'hort de les oliveres" compta amb un devessall d'imatges suggerents (com la referència a pintura flamenca del Sant Sopar amb plecs de roba ben marcats al quadre i un finestral amb una limitada panoràmica del paisatges amb les oliveres) i, sobretot amb un continu musical. (de fet, ressona a oratori, amb cançons que funcionen de transici´´o de bona part de les escenes) per``o la pega és que no té gaire clar com lligar tot plegat: És una mica de tot però no porta a cap lloc concret. I això és el mínim que es podia esperar quan el vaixell armat per un poeta com Narcís Comadira i amb tot un Xavier Albertí al timó assumeix el repte de mostrar-se a una Sala Gran (per bé que s'hagin eliminat les primeres fileres de platea per fer més pròxima l'acció a l'espectador). Quina necessitat hi ha de fer aquesta operació si deu quedar un camp de futbol-sala darrere de les oliveres?
Mont Plans és la teresina encantadora, poca cosa, bondat absoluta. Mercè Arànega és la vídua feliç a París que no sap com acabar amb la pedra a la sabata del casalot a la costa. .... Rubén de Eguía és un Hamlet/Jesús/ Guillem tràgic, que se sent deutor de la voluntat del seu pare al que prefereix no trair. Probablement, la decisió no seria tant definitiva si comptés amb algun favor de l'amant. Se sent col i abandona, lamentable èpica. Cada actor té un esquemàtic personatge, un punt farsesc, aue va bé per a la comèdia lñirica, però que despista l'espectador que intenti trobar una veritable xarxa en aquesta conjunció de nodes entre Jesús, Shakesperare, Txèkhov, i fins i tot l'arbreda que tant agrada pintar a Comadira, amb espècies ben definides.