L'hort de les oliveres

Òpera

informació obra


Intèrprets:
Mercè Arànega, Carles Canut, Antoni Comas, Rubèn de Eguía, Oriol Genís, Robert Gonzalez, Marta Ossó, Mont Plans, Aina Sánchez
Escenografia:
Jordi Roig
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Maria Araujo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Assesoria de moviment:
Roberto G. Alonso
Autoria:
Joan Sales
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Companyia:
Sungsoo Ahn Pick-up Group
Sinopsi:

Després de la mort del patriarca de la família Bofill, a la gran casa pairal de l'Hort de les Oliveres només s'hi va quedar la minyona, la qual ara es disposa a preparar-ho tot perquè els Bofill s'hi reuneixin i hi celebrin la Setmana Santa, tal com havien fet sempre mentre hi era el pare.

Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.

Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.

A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...

Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.

Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.

(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Crítica: L'hort de les oliveres

27/05/2015

Un cuadro a medio pintar donde los personajes han quedado desdibujados

per Elisa Díez

Quien mucho abarca poco aprieta que dicen, Narcís Comadira ha querido hacer una obra épica, la ópera de Catalunya. En ciertos momentos ves que la grandilocuencia de la puesta en escena supera a un texto inconexo, con personajes desdibujados y que ha dejado demasiado en el tintero. Las críticas y comentarios post estrena me habían creado unas expectativas que no se han satisfecho. 

La fórmula de una buena dramaturgia es que todas las piezas encajen y que la partitura suene al unísono. ¡Olvídate! En algún momento escucharás alguna nota discordante. De ópera a opereta grotesca sobre una familia ni catalana ni rusa, del común del mundo. Da igual, no importa donde se sirva la mesa si el ágape ya está frío.

Coral de voces desafinadas. Algunas tiran de oficio y se salvan, como Mercè Arànega más correcta que de costumbre, el papel no la hace brillar. Rubén de Eguia, bastante oscuro durante todo el montaje pero en la última escena la luz se apodera de su cuerpo y protagoniza la que es, sin duda, la mejor escena de toda la obra. Oriol Genís y Mont Plans son dos bufones aceptables dentro del cuadro a medio pintar. (...)

Trivial