Catalunya s’ha obert les venes i es dessagna. Europa es dessagna.
Davant l’esfondrament de valors, la pèrdua de referents i de la tradició. Tot
està en venda. Catalunya està en venda gràcies al vergonyós comportament de la
seva gent, els seus polítics i els poders fàctics que han deixat el país
agonitzant. És una situació terminal. És L’hort
de les oliveres, una ficció realista de Narcís Comadira que ens pertoca i
ens pertany. És el quadre de la família Bofill a la gran casa pairal, que es reuneix
tradicionalment per Setmana Santa. Enguany, però, ja no hi ha el patriarca.
Aquesta era la tradició, una tradició simbòlica i sagrada quan la sagrada
família era completa. Però ara, mort el patriarca, l’hereu haurà d’afrontar la
realitat imperativa, crua i violenta. Haurà d’emprendre el sacrifici. Què en
serà de les oliveres?
Ombres i fantasmes recorren l’escena: Shakespeare, Txèkhov, Kafka…; Hamlet,
Jesucrist, Judes, Samsa… Llum de Caravaggio, un llenç, perfum de lilàs, i la fosca
embolcant. Música viva travessa l’estança: Sol
ixent de Toldrà, Pastoral de
Mompou, Il mondo de Jimmy Fontana, La Vie parisienne d’Offenbach, Parigi de Paolo Conte, la Passió segons Sant Mateu de Bach...
Una òpera de Catalunya. Una tragèdia? Un vodevil? Una comèdia?
Estètica expressionista.
La veritat és que no volia dir res sobre aquest espectacle importantíssim
perquè m’hi sento, d’alguna manera, massa implicat; però davant algunes
crítiques d’un nivell i to displicent que em fan sentir molta vergonya, i
d’alguns silencis significatius, m’hi decideixo. No dic pas que sigui un
espectacle que hagi d’agradar a tothom, però sí que hauria d’interessar-nos
vivament. El que em molesta és la ignorància i la superficialitat d’algunes
mirades. Al meu parer, L’hort de les
oliveres és un espectacle implacable i meravellós que vessa saviesa
escènica, humor i profunditat. És un espectacle crític i essencialment culte,
és popular i gens autocomplaent. És teatre polític i transcendeix, toca de ple
l’actualitat i implica l’individu com a identitat, ens assenyala directament i
ens posa al damunt dubtes essencials: Què som? Com volem ser? Com hem de ser?
No és això el que pesa avui sobre Catalunya i les nostres vides? Qui es pot
desempallegar d’aquestes preguntes? L’ignorant? El cínic? L’irresponsable?
Ara bé, potser caldria donar algunes claus per poder entrar a fons dins
aquest L’hort de les oliveres tan
especial i particular, bàsicamentpel seu alt nivell simbòlic. Els
Evangelis i el Sant Sopar, Txèkhov i L’hort
dels cirerers, Shakespeare i l’ombra d’Hamlet.
Aquestes són les tres columnes tradicionals literàries que sostenen i basteixen
l’estat psicològic del drama. Però també la seva volada intel·lectual, perquè
aquest tres pilars culturals, molt presents al llarg de l’obra, deixen pas a
d’altres referents significatius com Caravaggio i la seva llum fosca, Bach i la
seva profunditat inaudita que ho impregnen tot; o també en Gregor Samsa (El
Procés) de Kafka, escena en què Xavier Albertí ens deixa bocabadats quan
l’hereu Guillem Bofill sofreix una mena de transfiguració còmicogrotesca i
s’arrossega com un escarabat per fer-se present i disminuït davant la família
impertèrrita. Una troballa escènica brillant, plena d’emoció, on l’espectador
queda atrapat en el sentir del protagonista, en la repulsiva mirada dels
altres. Però la clau, crec, és el sacrifici que, a través del seu impacte
dolorós, permet la possibilitat d’una transvaloració dels valors, d’una
renovació. És l’Evangeli qui aporta aquesta idea del sacrifici, i aquest és
l’aspecte impressionantment cru i sagnant, però també és l’esperança que dóna
llum i obre un camí nou.
Hi ha espectadors que, acabada l’obra, surten del teatre angoixats i
abatuts per un cert pessimisme flotant i crec que és degut al fet que no
comprenen bé la importància i el significat que té l’acte del sacrifici en
l’obra. En Narcís Comadira no és un pessimista, com sovint se li recrimina, és
un realista lúcid, un poeta pensador que ens llança un desafiament que no podem
obviar: cal que ens sacrifiquem? Sacrifici de Catalunya (Europa) per un futur
millor, ple d’oportunitats? Un futur que ens permeti existir com a catalans i
conservar una tradició i la llengua? Hem de sacrificar la nostra llengua per
estar millor? Ens hem de vendre? Sacrificis col·lectius, sacrificis personals?
En paraules de Comadira: “En la situació terminal de Catalunya, en la situació
terminal d’Europa, en un moment en què, si volem assegurar la nostra
supervivència com a catalans i com a europeus, calen decisions radicals.”
És obvi que L’hort de les oliveres ens
commina a afrontar un diàleg profund i seriós, polític i personal. Per això em
pregunto, on són els intel·lectuals i la gent que té una veu pública per
debatre tot això? On són les opinions dels polítics del país? Han vist l’obra?
Si l’han vista per què callen? Si no l’han vista potser vol dir que no mereixen
la responsabilitat ni el sou que els hem donat, perquè el seu desinterès per
Catalunya i la seva gent és manifest. Voldria aprofitar l’ocasió per dir que
només algú amb la capacitat intel·lectual i sensibilitat d’en Xavier Albertí
podia afrontar una lectura i posada en escena tan valenta, tensa i radical. No
és L’hort de les oliveres l’exemple
clar d’autèntica dramatúrgia contemporània? I què es pot dir d’en Narcís
Comadira? La figura del poeta pensador, cultíssim i capaç d’enllaçar tota la
nostra tradició cultural com cap altre. Al meu parer, la seva veu personal, tan
bella i tan crítica, el transformen en una figura fonamental de la nostra
preciosa cultura. Per mi el Poeta és, sens dubte, una magnitud immutable.
L’hort de les oliveres és, ens agradi o no, un espectacle de
primer ordre; al mateix nivell europeu com puguin ésser-ho alguns dels grans
espectacles de Castellucci, Platel, Marthaler, etc. És una oportunitat
d’emmirallar-nos, una oportunitat per debatre, decidir i canviar les coses. I
que es pugui veure al TNC, en un teatre públic, és fonamental. Aquest és el
tipus d’espectacles que mereixen els diners dels sacrificats contribuents. A
banda de tot això, és un espectacle francament apassionant i pertorbador,
divertit, profund i bellíssim en la seva lentitud emocional. Al meu parer
hauria d’estar també dins l’aparador del Festival Grec, seguir en cartellera
durant tot el mes de juliol. Per què? Perquè el Grec és un aparador i L’hort de les oliveres és una obra que
cal veure més d’una vegada per valorar-la en la seva fonda amplitud.
Com poden veure, alguns sí treballem per la cultura, i no estem en venda!
Cap
nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix
poble
que sa llengua cobra
es recobra a si mateix.
(Marian
Aguiló)
