L'hort de les oliveres

informació obra



Intèrprets:
Mercè Arànega, Carles Canut, Antoni Comas, Rubèn de Eguía, Oriol Genís, Robert Gonzalez, Marta Ossó, Mont Plans, Aina Sánchez
Escenografia:
Jordi Roig
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Maria Araujo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Autor:
Joan Sales
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Companyia:
Sungsoo Ahn Pick-up Group
Sinopsi:

Després de la mort del patriarca de la família Bofill, a la gran casa pairal de l'Hort de les Oliveres només s'hi va quedar la minyona, la qual ara es disposa a preparar-ho tot perquè els Bofill s'hi reuneixin i hi celebrin la Setmana Santa, tal com havien fet sempre mentre hi era el pare.

Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.

Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.

A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...

Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.

Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.

(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Crítica: L'hort de les oliveres

18/06/2015

Sacrifici

per Joaquim Armengol

Catalunya s’ha obert les venes i es dessagna. Europa es dessagna. Davant l’esfondrament de valors, la pèrdua de referents i de la tradició. Tot està en venda. Catalunya està en venda gràcies al vergonyós comportament de la seva gent, els seus polítics i els poders fàctics que han deixat el país agonitzant. És una situació terminal. És L’hort de les oliveres, una ficció realista de Narcís Comadira que ens pertoca i ens pertany. És el quadre de la família Bofill a la gran casa pairal, que es reuneix tradicionalment per Setmana Santa. Enguany, però, ja no hi ha el patriarca. Aquesta era la tradició, una tradició simbòlica i sagrada quan la sagrada família era completa. Però ara, mort el patriarca, l’hereu haurà d’afrontar la realitat imperativa, crua i violenta. Haurà d’emprendre el sacrifici. Què en serà de les oliveres?

Ombres i fantasmes recorren l’escena: Shakespeare, Txèkhov, Kafka…; Hamlet, Jesucrist, Judes, Samsa… Llum de Caravaggio, un llenç, perfum de lilàs, i la fosca embolcant. Música viva travessa l’estança: Sol ixent de Toldrà, Pastoral de Mompou, Il mondo de Jimmy Fontana, La Vie parisienne d’Offenbach, Parigi de Paolo Conte, la Passió segons Sant Mateu de Bach...

Una òpera de Catalunya. Una tragèdia? Un vodevil? Una comèdia?

Estètica expressionista.

La veritat és que no volia dir res sobre aquest espectacle importantíssim perquè m’hi sento, d’alguna manera, massa implicat; però davant algunes crítiques d’un nivell i to displicent que em fan sentir molta vergonya, i d’alguns silencis significatius, m’hi decideixo. No dic pas que sigui un espectacle que hagi d’agradar a tothom, però sí que hauria d’interessar-nos vivament. El que em molesta és la ignorància i la superficialitat d’algunes mirades. Al meu parer, L’hort de les oliveres és un espectacle implacable i meravellós que vessa saviesa escènica, humor i profunditat. És un espectacle crític i essencialment culte, és popular i gens autocomplaent. És teatre polític i transcendeix, toca de ple l’actualitat i implica l’individu com a identitat, ens assenyala directament i ens posa al damunt dubtes essencials: Què som? Com volem ser? Com hem de ser? No és això el que pesa avui sobre Catalunya i les nostres vides? Qui es pot desempallegar d’aquestes preguntes? L’ignorant? El cínic? L’irresponsable?

Ara bé, potser caldria donar algunes claus per poder entrar a fons dins aquest L’hort de les oliveres tan especial i particular, bàsicamentpel seu alt nivell simbòlic. Els Evangelis i el Sant Sopar, Txèkhov i L’hort dels cirerers, Shakespeare i l’ombra d’Hamlet. Aquestes són les tres columnes tradicionals literàries que sostenen i basteixen l’estat psicològic del drama. Però també la seva volada intel·lectual, perquè aquest tres pilars culturals, molt presents al llarg de l’obra, deixen pas a d’altres referents significatius com Caravaggio i la seva llum fosca, Bach i la seva profunditat inaudita que ho impregnen tot; o també en Gregor Samsa (El Procés) de Kafka, escena en què Xavier Albertí ens deixa bocabadats quan l’hereu Guillem Bofill sofreix una mena de transfiguració còmicogrotesca i s’arrossega com un escarabat per fer-se present i disminuït davant la família impertèrrita. Una troballa escènica brillant, plena d’emoció, on l’espectador queda atrapat en el sentir del protagonista, en la repulsiva mirada dels altres. Però la clau, crec, és el sacrifici que, a través del seu impacte dolorós, permet la possibilitat d’una transvaloració dels valors, d’una renovació. És l’Evangeli qui aporta aquesta idea del sacrifici, i aquest és l’aspecte impressionantment cru i sagnant, però també és l’esperança que dóna llum i obre un camí nou.

Hi ha espectadors que, acabada l’obra, surten del teatre angoixats i abatuts per un cert pessimisme flotant i crec que és degut al fet que no comprenen bé la importància i el significat que té l’acte del sacrifici en l’obra. En Narcís Comadira no és un pessimista, com sovint se li recrimina, és un realista lúcid, un poeta pensador que ens llança un desafiament que no podem obviar: cal que ens sacrifiquem? Sacrifici de Catalunya (Europa) per un futur millor, ple d’oportunitats? Un futur que ens permeti existir com a catalans i conservar una tradició i la llengua? Hem de sacrificar la nostra llengua per estar millor? Ens hem de vendre? Sacrificis col·lectius, sacrificis personals? En paraules de Comadira: “En la situació terminal de Catalunya, en la situació terminal d’Europa, en un moment en què, si volem assegurar la nostra supervivència com a catalans i com a europeus, calen decisions radicals.”

És obvi que L’hort de les oliveres ens commina a afrontar un diàleg profund i seriós, polític i personal. Per això em pregunto, on són els intel·lectuals i la gent que té una veu pública per debatre tot això? On són les opinions dels polítics del país? Han vist l’obra? Si l’han vista per què callen? Si no l’han vista potser vol dir que no mereixen la responsabilitat ni el sou que els hem donat, perquè el seu desinterès per Catalunya i la seva gent és manifest. Voldria aprofitar l’ocasió per dir que només algú amb la capacitat intel·lectual i sensibilitat d’en Xavier Albertí podia afrontar una lectura i posada en escena tan valenta, tensa i radical. No és L’hort de les oliveres l’exemple clar d’autèntica dramatúrgia contemporània? I què es pot dir d’en Narcís Comadira? La figura del poeta pensador, cultíssim i capaç d’enllaçar tota la nostra tradició cultural com cap altre. Al meu parer, la seva veu personal, tan bella i tan crítica, el transformen en una figura fonamental de la nostra preciosa cultura. Per mi el Poeta és, sens dubte, una magnitud immutable.

L’hort de les oliveres és, ens agradi o no, un espectacle de primer ordre; al mateix nivell europeu com puguin ésser-ho alguns dels grans espectacles de Castellucci, Platel, Marthaler, etc. És una oportunitat d’emmirallar-nos, una oportunitat per debatre, decidir i canviar les coses. I que es pugui veure al TNC, en un teatre públic, és fonamental. Aquest és el tipus d’espectacles que mereixen els diners dels sacrificats contribuents. A banda de tot això, és un espectacle francament apassionant i pertorbador, divertit, profund i bellíssim en la seva lentitud emocional. Al meu parer hauria d’estar també dins l’aparador del Festival Grec, seguir en cartellera durant tot el mes de juliol. Per què? Perquè el Grec és un aparador i L’hort de les oliveres és una obra que cal veure més d’una vegada per valorar-la en la seva fonda amplitud.

Com poden veure, alguns sí treballem per la cultura, i no estem en venda!

 Cap nació pot dir-se pobra

  si per les lletres reneix

 poble que sa llengua cobra

  es recobra a si mateix.

  (Marian Aguiló)

Trivial