Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.
Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.
A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...
Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.
Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.
(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)
Una obra important. Es percep des del començament. L’escenografia, el director, l’autor, el repartiment, els objectius, les referències i, per fi, la resolució. Tot crida ‘L’hort de les oliveres’ a convertir-se en una representació recordada a la Sala Gran del TNC.
L’obra es posiciona en quatre ítems prou clars: L’hort dels cirerers de Txèkhov; l’univers i els dubtes de Shakespeare; els evangelis i Catalunya. Lligar-los tots és molt delicat, perquè es corre el risc d’embolicar l’espectador amb una sèrie de referències vagues i diluïdes. Amb un alter ego de sí mateix (el poeta i mestre Cor de Lira) com a peça d’enllaç, Narcís Comadira teix una història que permet diverses lectures. A la mort del pare, una família ha de decidir si vendre a un grup rus els molts metres de finca que els llega el finat. Tots hi estan d’acord tret del fill, qui ha rebut en herència la casa i l’hort de les oliveres (Txèkohv). Els dubtes del fill (Shakespeare), que avantposa el romanticisme -o la pàtria (Catalunya)- als diners acaba en un Sant sopar (Evangelis) que se’ns mostra com un autèntic quadre en escena. El dolor (una escultura sobre l’escenari: la Pietà), la cobdícia, la il·lusió, el capitalisme, la innocència, la poesia, la mística, la música tenen el seu pes en una obra que porta la paraula ‘òpera’ al subtítol (Albertí no concep el teatre d’una altra manera).
Assistim a una representació molt completa, de vegades és comèdia; de vegades, tragèdia; de vegades, pura crítica. La seva actualitat, tot i els frescos esmentats dels evangelis, és indiscutible: quan es parla de la venda de la casa i del jardí a uns russos no pensem en els de fa més d’un segle, txekhovians, sinó en qualsevol empresa russa folrada de diners, sense cap mirament que no sigui el de complaure els nous turistes multibilionaris de la Rússia putiniana, amb els seu heliport, el seu camp de golf, la seva urbanització de luxe i el seu resort amb spa. I la il·lusió del germà i la seva parella sigui la de tenir una torre com la... de la Shakira i del Piqué! Tots conceptes una mica eurovegans que topen de front amb les conviccions de qui considera que la seva pàtria és l’hort i la casa i que “una pàtria no es ven”.