Ajunteu L'hort dels cirerers, de Txèkhov; Hamlet de Shakespeare, una mica de Carles Santos i un polsim d'Àlex Rigola. Ho regueu tot plegat amb una reflexió sobre la situació actual de Catalunya i ho poseu al forn d'Albertí una bona estona per servir-lo en una safata model Sant Sopar. El resultat és L'hort de les oliveres, la primera incursió de Narcís Comadira al Teatre Nacional de Catalunya. Una proposta amb un aire testamentari que reflexiona sobre el futur del país a partir de la guerra interna d'una família catalana els components de la qual debaten sobre la necessitat de vendre la casa pairal familiar a uns inversors russos. El fill petit, homosexual, artista i format a l'estranger, s'hi oposa en una lluita que l'aboca a la més completa desesperança.
La millor definició que es pot fer de L'hort de les oliveres és aquesta: estem davant d'una obra de teatre nacional. Traduït en llenguatge #postfuncional això equival a dir, més o menys, que la cosa no és per llençar coets ni aixeca passions, però que tampoc està malament i que, en qualsevol cas, encaixa amb alguns dels objectius pels quals se suposa que tenim un teatre nacional, com són el foment de la dramatúrgia i els autors autòctons i la reflexió escènica sobre l'actualitat. Vist des d'aquest unt de vista, doncs, res a dir.
L'hort de les oliveres és, per tant, un espectacle amb un perfil polític evident. Per les esmentades circumstàncies contextuals i pel discurs de Comadira, radicalment desangelat --tràgic, gairebé-- sobre el moment actual de Catalunya, la llengua i la cultura. I en aquest sentit, una de les millors consecucions de la proposta és que, efectivament, incita a la reflexió i obliga a posicionar-se, a més d'esdevenir un crit d'alarma sobre alguns dels perills del nostre present i futur immediat. Es podrà estar o no en acord amb la visió de l'autor, però no hi pot haver cap dubte de la pertinència del missatge perquè, amb independència del grau de desencís, el cert és que el panorama que dibuixa és factible.
Aquest discurs de fons s'entrellaça amb el discurs formal de Xavier Albertí, que hi ha afegit, amb molta intensitat, la seva pàtina habitual, aquella catalanitat una mica naïf traduïda en tot un univers de recursos formals que no molesten ni caricaturitzen en excés però que, d'altra banda, costa entendre què aporten al conjunt. En qualsevol cas, no sembla que els dos discursos, el de Comadira i d'Albertí, vagin a una. L'austeritat de l'autor contrasta amb el barroquisme del director, que ha esculpit un espectacle recarregat davant del qual és fàcil, com a mínim, afeixugar-se. Un monstre escènic enmig del qual els actors van tirant milles amb determinació i solidesa però sense lluminositat.
