L'hort de les oliveres

informació obra



Intèrprets:
Mercè Arànega, Carles Canut, Antoni Comas, Rubèn de Eguía, Oriol Genís, Robert Gonzalez, Marta Ossó, Mont Plans, Aina Sánchez
Escenografia:
Jordi Roig
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Maria Araujo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Autor:
Joan Sales
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Companyia:
Sungsoo Ahn Pick-up Group
Sinopsi:

Després de la mort del patriarca de la família Bofill, a la gran casa pairal de l'Hort de les Oliveres només s'hi va quedar la minyona, la qual ara es disposa a preparar-ho tot perquè els Bofill s'hi reuneixin i hi celebrin la Setmana Santa, tal com havien fet sempre mentre hi era el pare.

Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.

Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.

A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...

Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.

Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.

(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Crítica: L'hort de les oliveres

08/06/2015

Un espectacle de perfil polític i discurs desencisat

per Marc Sabater

Ajunteu L'hort dels cirerers, de Txèkhov; Hamlet de Shakespeare, una mica de Carles Santos i un polsim d'Àlex Rigola. Ho regueu tot plegat amb una reflexió sobre la situació actual de Catalunya i ho poseu al forn d'Albertí una bona estona per servir-lo en una safata model Sant Sopar. El resultat és L'hort de les oliveres, la primera incursió de Narcís Comadira al Teatre Nacional de Catalunya. Una proposta amb un aire testamentari que reflexiona sobre el futur del país a partir de la guerra interna d'una família catalana els components de la qual debaten sobre la necessitat de vendre la casa pairal familiar a uns inversors russos. El fill petit, homosexual, artista i format a l'estranger, s'hi oposa en una lluita que l'aboca a la més completa desesperança.

La millor definició que es pot fer de L'hort de les oliveres és aquesta: estem davant d'una obra de teatre nacional. Traduït en llenguatge #postfuncional això equival a dir, més o menys, que la cosa no és per llençar coets ni aixeca passions, però que tampoc està malament i que, en qualsevol cas, encaixa amb alguns dels objectius pels quals se suposa que tenim un teatre nacional, com són el foment de la dramatúrgia i els autors autòctons i la reflexió escènica sobre l'actualitat. Vist des d'aquest unt de vista, doncs, res a dir.  

L'hort de les oliveres és, per tant, un espectacle amb un perfil polític evident. Per les esmentades circumstàncies contextuals i pel discurs de Comadira, radicalment desangelat --tràgic, gairebé-- sobre el moment actual de Catalunya, la llengua i la cultura. I en aquest sentit, una de les millors consecucions de la proposta és que, efectivament, incita a la reflexió i obliga a posicionar-se, a més d'esdevenir un crit d'alarma sobre alguns dels perills del nostre present i futur immediat.  Es podrà estar o no en acord amb la visió de l'autor, però no hi pot haver cap dubte de la pertinència del missatge perquè, amb independència del grau de desencís, el cert és que el panorama que dibuixa és factible.  

Aquest discurs de fons s'entrellaça amb el discurs formal de Xavier Albertí, que hi ha afegit, amb molta intensitat, la seva pàtina habitual, aquella catalanitat una mica naïf traduïda en tot un univers de recursos formals que no molesten ni caricaturitzen en excés però que, d'altra banda, costa entendre què aporten al conjunt. En qualsevol cas, no sembla que els dos discursos, el de Comadira i d'Albertí, vagin a una. L'austeritat de l'autor contrasta amb el barroquisme del director, que ha esculpit un espectacle recarregat davant del qual és fàcil, com a mínim, afeixugar-se. Un monstre escènic enmig del qual els actors van tirant milles amb determinació i solidesa però sense lluminositat.  


Trivial