L'hort de les oliveres

informació obra



Intèrprets:
Mercè Arànega, Carles Canut, Antoni Comas, Rubèn de Eguía, Oriol Genís, Robert Gonzalez, Marta Ossó, Mont Plans, Aina Sánchez
Escenografia:
Jordi Roig
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Maria Araujo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Autor:
Joan Sales
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Companyia:
Sungsoo Ahn Pick-up Group
Sinopsi:

Després de la mort del patriarca de la família Bofill, a la gran casa pairal de l'Hort de les Oliveres només s'hi va quedar la minyona, la qual ara es disposa a preparar-ho tot perquè els Bofill s'hi reuneixin i hi celebrin la Setmana Santa, tal com havien fet sempre mentre hi era el pare.

Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.

Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.

A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...

Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.

Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.

(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Crítica: L'hort de les oliveres

21/05/2015

El tàndem Comadira Albertí proposen un Retaule radical, plàsticament inusual i i digne de ser exposat al Festival d'Avinyó

per Teresa Bruna

Ja fa uns dies que vaig anar a veure 'L'hort de les oliveres'.  Hi ha tantes capes, tants matisos, tantes imatges, tants moments... tantes coses que, humilment, no sabia com agafar-ho. Però han tingut l'encert de posar una falca a la ràdio on se sent un d'aquests Moments: la interpretació de 'Il Mondo' fora de sèrie de l'Antoni Comas- el capellà-, mentre la Mont Plans, l'Angeleta, ens va situant en la història. Cada cop que el sento recordo les Imatges i cada cop tinc més ganes de tornar-hi. Crec, doncs, que ha arribat el moment de fer un intent de crítica. Sobretot sisplau  perquè no us la perdeu!

No és un espectacle habitual. És un Retaule d'alta volada confeccionat amb Txèkhov, l'Evangeli, Hamlet i Catalunya. I tot, amb la poètica inqüestionable de Narcís Comadira. Al Retaule també hi ha un record per a 'Pinsans i Caderneres', el nom de la Coral de Riudejoncs de les Arenes, el poble de Narcís Cordelira. Tot passa al mateix poble i el poeta continua sent-ne el filòsof oficial.

L'argument parteix de Txèkhov, de l'oferta de la compra d'un terreny on hi ha l'hort de les oliveres per part d'uns russos, després de la mort del Patriarca de la casa. Segueix amb un sopar familiar que se celebra cada any el Dijous Sant. En Guillem, el fill, viu als Estats Units i va al poble per compartir aquest sopar. Ell ha heretat tot sol la part del terreny on hi ha les oliveres, la part amb les millors vistes, la que volen els russos. Es converteix en el protagonista, ja que la mare i la germana el necessiten per vendre. A ell l'ofega el sentiment que el seu pare li ha deixat l'hort perquè el mantingui, no pas per vendre'l. Com si l'espectre del pare li anés martellejant el cervell per un costat i les necessitats econòmiques de la mare i la germana per un altre.  Mentrestant, el poeta Cordelira va esquitxant totes les escenes amb els seus versos i filosofades sobre una Pàtria tant decadent, que inequívocament necessita una revulsió. Tot va acompanyat de música, però és allò que jo en dic un ´Musical Albertí', que vol dir que és diferent de tots. Una música del més eclèctic: Jimmy Fontana, Paolo Conte, Bach, Mompou...

No sé si l'argument s'hagués pogut plantejar de forma diferent, però la direcció de Xavier Albertí, les imatges -autèntics quadres d'alta volada plàstica- la presència coral de tots els actors, -magnífics!-, i tot l'embolcall de paper de seda amb llaçades que hi ha, fa que no t'ho puguis imaginar d'una altra manera. Narcís Comadira ja va dir que volia que ho dirigís l'Albertí. Sap que l'entén.

Vull acabar dient que em sembla que és un espectacle per al Festival d'Avinyó. No a l'off, eh! A l'On. Allà on veiem una desfilada de les tendències del teatre, de peces úniques, de noves dramatúrgies, de com convertir una historia en una obra d'art. Un espectacle que aplaudiria tot Europa. Sovint són propostes que, a nivell de gran public, reclamen una situació prèvia o un debat posterior. Que es necessiten pair perquè la sorpresa contínua t'impedeix arribar a tot. És per això hi tornaré. En tinc moltes ganes. O, ja que he donat la idea... m'espero  a Avinyó?  


Trivial