Ja fa uns dies que vaig anar a veure 'L'hort de les
oliveres'. Hi ha tantes capes, tants
matisos, tantes imatges, tants moments... tantes coses que, humilment, no sabia
com agafar-ho. Però han tingut l'encert de posar una falca a la ràdio on se
sent un d'aquests Moments: la interpretació de 'Il Mondo' fora de sèrie de
l'Antoni Comas- el capellà-, mentre la Mont Plans, l'Angeleta, ens va situant en la
història. Cada cop que el sento recordo les Imatges i cada cop tinc més ganes
de tornar-hi. Crec, doncs, que ha arribat el moment de fer un intent de
crítica. Sobretot sisplau perquè no us
la perdeu!
No és un espectacle habitual. És un Retaule d'alta volada
confeccionat amb Txèkhov, l'Evangeli, Hamlet i Catalunya. I tot, amb la poètica
inqüestionable de Narcís Comadira. Al Retaule també hi ha un record per a 'Pinsans i Caderneres', el nom de la Coral de Riudejoncs de les Arenes, el poble
de Narcís Cordelira. Tot passa al mateix poble i el poeta continua sent-ne el
filòsof oficial.
L'argument parteix de Txèkhov, de l'oferta de la compra d'un
terreny on hi ha l'hort de les oliveres per part d'uns russos, després de la
mort del Patriarca de la casa. Segueix amb un sopar familiar que se celebra
cada any el Dijous Sant. En Guillem, el fill, viu als Estats Units i va al
poble per compartir aquest sopar. Ell ha heretat tot sol la part del terreny on
hi ha les oliveres, la part amb les millors vistes, la que volen els russos. Es
converteix en el protagonista, ja que la mare i la germana el necessiten per
vendre. A ell l'ofega el sentiment que el seu pare li ha deixat l'hort perquè
el mantingui, no pas per vendre'l. Com si l'espectre del pare li anés
martellejant el cervell per un costat i les necessitats econòmiques de la mare
i la germana per un altre. Mentrestant,
el poeta Cordelira va esquitxant totes les escenes amb els seus versos i
filosofades sobre una Pàtria tant decadent, que inequívocament necessita una
revulsió. Tot va acompanyat de música, però és allò que jo en dic un ´Musical
Albertí', que vol dir que és diferent de tots. Una música del més eclèctic:
Jimmy Fontana, Paolo Conte, Bach, Mompou...
No sé si l'argument s'hagués pogut plantejar de forma diferent, però la
direcció de Xavier Albertí, les imatges -autèntics quadres d'alta volada
plàstica- la presència coral de tots els actors, -magnífics!-, i tot
l'embolcall de paper de seda amb llaçades que hi ha, fa que no t'ho puguis
imaginar d'una altra manera. Narcís Comadira ja va dir que volia que ho dirigís
l'Albertí. Sap que l'entén.
Vull acabar dient que em sembla que és un espectacle per al
Festival d'Avinyó. No a l'off, eh! A l'On. Allà on veiem una desfilada de les
tendències del teatre, de peces úniques, de noves dramatúrgies, de com convertir una historia en
una obra d'art. Un espectacle que aplaudiria tot Europa. Sovint són propostes que, a nivell de gran public, reclamen una situació prèvia o un debat
posterior. Que es necessiten pair perquè la sorpresa contínua t'impedeix
arribar a tot. És per això hi tornaré. En tinc moltes ganes. O, ja que he donat la idea... m'espero a Avinyó?
