Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.
Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.
A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...
Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.
Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.
(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)
El poeta gironí sempre ha despertat certes expectatives quan ha trepitjat el territori escènic. Però també sovint ens ha deixat amb les ganes. Així va succeir amb L’hora dels adéus (1995) o Al Cel (2009), i així passa amb L’hort de les oliveres, una peça mancada de nervi dramàtic, carregada de referències intertextuals pròpies i alienes, a més a més de les que emmarquen l’operació de contrafacta del Cirerar de Txèkhov, amanit amb Shakespeare i salpebrat amb el relat evangèlic, tot massa saturat, encarcarat i sòpit. Només el monòleg inicial de la Mont Plans i el cant abrinat d’Antoni Comas espunten enmig la grisor que envaeix el repartiment. Llàstima, perquè hi ha bons intèrprets que queden aixafats pel plom pretensiós d’uns diàlegs que no flueixen i uns monòlegs que enrigideixen l’acció. Tampoc sona la tralla contra la pell cremada del país que titubeja mentre l’escanyen. Alguna broma ocurrent i alguns capolls d’ironia donen esperances que l’espectacle acabarà despertant el nostre interès, però no. Si volen veure com sona el fuet, vagin a la Sala Muntaner (Idiota).
