L'hort de les oliveres

Òpera

informació obra


Intèrprets:
Mercè Arànega, Carles Canut, Antoni Comas, Rubèn de Eguía, Oriol Genís, Robert Gonzalez, Marta Ossó, Mont Plans, Aina Sánchez
Escenografia:
Jordi Roig
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Maria Araujo
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Assesoria de moviment:
Roberto G. Alonso
Autoria:
Joan Sales
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Companyia:
Sungsoo Ahn Pick-up Group
Sinopsi:

Després de la mort del patriarca de la família Bofill, a la gran casa pairal de l'Hort de les Oliveres només s'hi va quedar la minyona, la qual ara es disposa a preparar-ho tot perquè els Bofill s'hi reuneixin i hi celebrin la Setmana Santa, tal com havien fet sempre mentre hi era el pare.

Es tracta segurament de l'última celebració que podrà acollir la finca abans que sigui venuda contra l'última voluntat del difunt i aquells terrenys carregats d'arbres, d'història i de records personals acabin reconvertits en una urbanització de segones residències per a turistes russos delerosos de gaudir del sol de la Costa Brava.

Uns voldran vendre, per treure's un pes de sobre i no caure en la pobresa; d'altres s'hi oposaran. I així, la disputa pel futur de l'herència s'acabarà convertint en un delirant espectacle musical, en una gran Passió contemporània.

A estones sento un desig fortíssim d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...

Això ho va escriure Txèkhov en una carta d’abans de L’hort dels cirerers.

Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé.

(Narcís Comadira, L’Hort de les Oliveres)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Crítica: L'hort de les oliveres

22/05/2015

orgue de gats

per Francesc Massip

El poeta gironí sempre ha despertat certes expectatives quan ha trepitjat el territori escènic. Però també sovint ens ha deixat amb les ganes. Així va succeir amb L’hora dels adéus (1995) o Al Cel (2009), i així passa amb L’hort de les oliveres, una peça mancada de nervi dramàtic, carregada de referències intertextuals pròpies i alienes, a més a més de les que emmarquen l’operació de contrafacta del Cirerar de Txèkhov, amanit amb Shakespeare i salpebrat amb el relat evangèlic, tot massa saturat, encarcarat i sòpit. Només el monòleg inicial de la Mont Plans i el cant abrinat d’Antoni Comas espunten enmig la grisor que envaeix el repartiment. Llàstima, perquè hi ha bons intèrprets que queden aixafats pel plom pretensiós d’uns diàlegs que no flueixen i uns monòlegs que enrigideixen l’acció. Tampoc sona la tralla contra la pell cremada del país que titubeja mentre l’escanyen. Alguna broma ocurrent i alguns capolls d’ironia donen esperances que l’espectacle acabarà despertant el nostre interès, però no. Si volen veure com sona el fuet, vagin a la Sala Muntaner (Idiota).


Trivial