Miseria

informació obra



Autoria:
Queralt Riera
Direcció:
Sergi Pompermayer
Intèrprets:
Felipe Cabezas
Sinopsi:

Barcelona, amb el seu paisatge marí i urbà, pot ser un paradís i també pot ser l’infern. La misèria és com un desert que avança implacable i erosiona la vida de tothom. Aquesta peça és la crònica d’un suïcidi. Un cant a la vida i a l’amor, però sobretot una crítica social aguda i fina. Miseria és una radiografia de l’ara i aquí, és un tou de reflexions i sentiments i impulsos. És un crit, és un silenci. És una mica de llum quan tot el que t’envolta és boira densa. La vida i la mort poden ser tan accidentals com poètiques i al·legòriques.

Hi ha un home sol a l’escenari. Hi ha un home sol a l’escenari que se sent un home sol al món, també. L’acompanyem en un viatge pels seus pensaments íntims, pels seus records, les accions i la calma puntual. Miseria és una peça agredolça, que exposa amb transparència la bellesa i el dolor, l’amor i la mort. Perquè casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...

Firma la peça Queralt Riera, una llicenciada en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia (Barcelona) que des del 2017 estrena les seves obres i de vegades les dirigeix ella mateixa en escenaris de Madrid i de Barcelona. No love No sexTodosAquíL’amor (no es per mi, va dir Medea) o Pruna (premi Adrià Gual 2019 de l’Institut del Teatre, vist al Grec 2020) són algunes de les seves creacions escèniques. Dirigeix la posada en escena Sergi Pompermayer, un dramaturg, director i guionista que ha firmat conegudes sèries i treballs documentals per a televisió, a més d’haver escrit peces teatrals com ZowieÀngelsRefugiatsEl sexe dels objectes Cafè.

Crítica: Miseria

07/07/2021

L'humor cínic

per Jordi Bordes

Felipe Cabezas es transforma, en aquesta ocasió, en un monologuista cínic. Que es riu de la misèria pròpia i forània mentre es fuma un piti o es pren d’un glop un whisky. Queralt Riera també fa un salt mortal perquè presenta una obra amb un personatge amb un discurs que es contradiu al que pensa i que va sobrevivint però sense opció de transformar marcs temporals o discussions entre les seves repliques com és habitual en alguns dels seus treballs (Pruna, L'Amor (no es per a mi, va dir Medea), Amor mor o Forquilla Mitjó Arracada)

La misèria és la que escupen contínuament els Telenotícies i els diaris. Sentir-se la baula feble del capitalisme és ingrat. Però, tot i disposar d’una tribuna, d’una gent que l’escolta (ni que sigui per riure-se’n) no en fa ús. La seva denuncia no és incendiària com podria ser la de Leo Bassi o Jango Edwards. O Pepe Rubianes. La radicalitat ve domesticada, és de cel·lofana, no té la consistència dels que han rebut amenaces de bomba feixistes o denúncies als jutjats. És un relat d'un personatge vençut, aclaparat.

En aquesta mena de pub (com si fos un antic local del Paral·lel dels temps de l’anarquia i la revista) es creu amb els descreguts, s’advoca per un món que els té atenallats. El protagonista s’ofega amb les imatges que impacten en el que seria el seu món utòpic, ideal, però sucumbeix generant un producte de consum més. La seva ruïna és la nostra misèria. Amb o sense estabilitat econòmica, el cant de sirenes de la por, de l’ambició, de l’ordre apaga cap revolució. Aquest és el veritable drama d’una peça que sucumbeix, coherent, tot i que amb una aproximació estranya, que no empatitza, que semiescenifica un personatge de farsa. Resulta, ara, que Raffaela Carrá tant útil per a cadenes privades, era revolucionària. Ens falta context. Ens falten revolucions. De cançons i de fets. La conclusió, coincideix, en format cuplet, a Passar revista de la gent de LAminimAL que van fer el muntatge per a la campanya Arnau itinerant. També Hernán Cortés se escribe con Ñ té un cert aire a perplexitat: no s'està satisfet en el món en què es viu però la lluita s'acaba amb una consigna cantada pels carrers...

En aquest món, canten tots aquests títols d'aquest Grec, estem curts d'èpica, de radicalitat. En aquest panorama, abandonar és proclamar públicament la derrota. Ben diferent és el final que proclama Sóc el vent, en què es veu la mort com un alliberament, superant l'estampa degradada d'una societat apàtica, de la que també s'hi fuig. Aquest humor cínic del monologuista no li dóna altra escapatòria, i l'accepta des de la derrota.