Premis i càstigs

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Ciro Zorzoli
Direcció:
Ciro Zorzoli , Dino Mustafic
Intèrprets:
Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca, Marc Rodríguez
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Carlos Lucena
Caracterització:
Eva Fernández
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona, T de Teatre , Teatre Lliure
Autoria:
Ingmar Villqist
Sinopsi:

Referent de l'escena teatral argentina més nova, Zorzoli ja havia utilitzat el món del teatre per interrogar-se sobre els codis i les regles que, de manera conscient o inconscient, regeixen la conducta dels éssers humans i marquen les seves relacions. Ho va fer a Estado de ira, que l'any 2010, al Festival de Otoño a Primavera de Madrid, va entusiasmar la crítica i els espectadors, entre els quals els membres de la companyia T de Teatre.

Fascinats per la manera com Zorzoli parlava sobre les relacions humanes, per un sentit de l'humor tan divertit com inquietant i per la manera com il·luminava les zones més fosques de l'ésser humà, van anar a Buenos Aires i van proposar al director fer un espectacle plegats. El resultat és aquest "Premis i càstigs", en el qual l'argentí torna a explorar les qüestions relacionades amb la representació escènica i convida la companyia catalana a submergir-se davant el públic en els mil i un plecs que genera la relació entre un actor i el personatge que interpreta.

Crítica: Premis i càstigs

06/07/2015

Malgrat la prometedora arrencada, un divertiment decebedor que no explora a fons les seves múltiples possibilitats

per Ramon Oliver

I ara que  ja hem pres l’aperitiu i que aquest ha estat gustós, podem passar ja al primer plat? Aquesta , és una mica la sensació que tens veient la col·laboració entre T de Teatre i l’aclamat dramaturg argentí Ciro Zorzoli, que, pel que es veu, ha fet del joc meta teatral de les seves comèdies el tret definitori del seu estil. La broma sobre els límits entre la realitat i la representació i entre el personatge i el seu intèrpret , sembla ser que ja era present a “Estado de ira”, el muntatge de Zorzoli presentat fa un temps a Madrid que va deixar embadalida a la gent de la nostra popular companya teatral. Doncs bé: aquests elements, són també la columna vertebral  a l’espectacle ara estrenat al Grec. Però d’una forma que acaba resultant un xic decebedora i massa reiterativa. El divertiment, estructurar a partir d’una sèrie d’exercicis teatrals executats per una colla d’actors amb vestimenta vuitcentista i voluntat stalinislavskiana , comença amb força gràcia i un punt d’originalitat molt d’agrair. Però – i malgrat la qualitat general de les interpretacions- aviat s’estanca en una certa rutina de resultats irregulars ( alguns fragments brillen amb molta eficàcia; d’altres, es queden en l’intent) en la qual massa sovint , et trobes esperant que tot plegat doni un cert tomb cap a altres territoris. Però el tomb, no arriba. I quan es produeix un cert canvi en la rutina al tram final, aquest només serveix per empitjorar les coses: la melodramàtica comèdia gautxa amb què tot acaba, resulta de bon tros el pitjor del muntatge.