Premis i càstigs

informació obra



Dramatúrgia:
Ciro Zorzoli
Direcció:
Ciro Zorzoli , Dino Mustafic
Intèrprets:
Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca, Marc Rodríguez
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Carlos Lucena
Caracterització:
Eva Fernández
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona, T de Teatre , Teatre Lliure
Autor:
Ingmar Villqist
Sinopsi:

Referent de l'escena teatral argentina més nova, Zorzoli ja havia utilitzat el món del teatre per interrogar-se sobre els codis i les regles que, de manera conscient o inconscient, regeixen la conducta dels éssers humans i marquen les seves relacions. Ho va fer a Estado de ira, que l'any 2010, al Festival de Otoño a Primavera de Madrid, va entusiasmar la crítica i els espectadors, entre els quals els membres de la companyia T de Teatre.

Fascinats per la manera com Zorzoli parlava sobre les relacions humanes, per un sentit de l'humor tan divertit com inquietant i per la manera com il·luminava les zones més fosques de l'ésser humà, van anar a Buenos Aires i van proposar al director fer un espectacle plegats. El resultat és aquest "Premis i càstigs", en el qual l'argentí torna a explorar les qüestions relacionades amb la representació escènica i convida la companyia catalana a submergir-se davant el públic en els mil i un plecs que genera la relació entre un actor i el personatge que interpreta.

Crítica: Premis i càstigs

07/07/2015

Un assaig en blanc

per Manuel Pérez i Muñoz

La fructífer carrera de les T de Teatre ha cercat en els últims anys col·laboracions de luxe amb alguns dels autors i directors de més volada del moment. Javier Daulte, Alfredo Sanzol o Pau Miró van saber treure el suc a la vis còmica i alhora dramàtica d'un conjunt d'actrius sempre en forma.

En aquesta nova col·laboració el director Ciro Zorzoli inventa un joc de metateatre, ens mostra una companyia que assaja exercicis d'interpretació davant el públic. La ironia de l'experiment té certa gràcia uns minuts, sostinguda arriba a saturar. Ni l'intent final d'aixecar un assaig d'escena aconsegueix trencar la sensació d'estacament.

Tampoc el remarcable treball dels reforços de la companyia (Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico i Marc Rodríguez) és capaç de remuntar la sensació de 'work in progress' del conjunt. Més que llançar preguntes, el resultat del treball de Zorzoli ens deixa caure en la certesa d'haver desaprofitat un marc ideal