Referent de l'escena teatral argentina més nova, Zorzoli ja havia utilitzat el món del teatre per interrogar-se sobre els codis i les regles que, de manera conscient o inconscient, regeixen la conducta dels éssers humans i marquen les seves relacions. Ho va fer a Estado de ira, que l'any 2010, al Festival de Otoño a Primavera de Madrid, va entusiasmar la crítica i els espectadors, entre els quals els membres de la companyia T de Teatre.
Fascinats per la manera com Zorzoli parlava sobre les relacions humanes, per un sentit de l'humor tan divertit com inquietant i per la manera com il·luminava les zones més fosques de l'ésser humà, van anar a Buenos Aires i van proposar al director fer un espectacle plegats. El resultat és aquest "Premis i càstigs", en el qual l'argentí torna a explorar les qüestions relacionades amb la representació escènica i convida la companyia catalana a submergir-se davant el públic en els mil i un plecs que genera la relació entre un actor i el personatge que interpreta.
“Entenc perfectament pel que estàs passant”, et diu un bon amic quan tens algun problema. No, no ho entén. És impossible que es pugui posar en la meva pell. Els actors ho intenten a cada espectacle, això de posar-se en la pell de l’altre, i assolir el virtuosisme en aquesta tècnica vol dir treball diari. Entrenament. Els actors es passen la major part del seu temps professional assajant, més que no pas actuant davant d’un públic.
Els espectadors d’una obra de teatre només veiem un resultat fruit d’un procés i a Premis i Càstigs la companyia T de Teatre i el dramaturg argentí Ciro Zorzoli volen mostrar-nos aquest recorregut d’assaig i repetició pel que passa un actor abans de la funció. “Assagem molt per a que sembli que no hem assajat”, confessa un dels personatges al públic, que en tot moment hi és present en l’acció. No hi ha quarta paret.
Durant la primera part de l’espectacle veurem tots aquests treballs de mímica, gestos amb les mans, aquests exercicis d’improvisar situacions típiques i maneres clàssiques d’interpretar els rols arquetípics de tota obra de teatre de text, ja sigui còmica o dramàtica. No som, però, a un taller obert de l’Intitut del Teatre, hi ha alguna cosa més. Ni tan sols som en el temps present. Hi ha teatre dins del teatre i una segona part on ens mostren un procés de creació del drama rural Barranca abajo.
El problema al meu entendre és que aquest “alguna cosa més” no acaba d’omplir l’hora i mitja que dura la funció. La mirada distant amb que la companyia ironitza sobre els tòpics del treball actoral, el procés d’arribar a la veritat a través de la mentida o el joc de realitat i ficció present en tot moment sembla que no vulgui anar gaire més enllà.