‘Sotrac’ planteja una revisió irònica d'alguns problemes actuals per tal de qüestionar comportaments individuals i col·lectius. Una reflexió sobre com aprofitem el temps, com gaudim la vida i com afrontem la mort en una societat cada cop més distanciada per l'ús de les noves tecnologies. I també, una clara crítica a les economies de plataforma i com aquestes ens fan la vida insostenible. Risc, humor i crítica per a parlar de situacions quotidianes que ens porten a llocs imprevisibles.
Sotrac persegueix un somriure amable. Juga a fer-nos caricatura d’una societat que s’ha deixat persuadir per la tecnologia i perd els vincles més humans. En el circ, la dependència dels altres és indispensable en exercicis de mà a mà i en la majoria de les accions que demana compenetració entre tots els participanrts. Ara, els números que han triat per a aquest muntatge (amb un humor negre de traç gros, jugant sobre d’un Taüt i penjant-s’hi, com si fos un trapezi bessó per les nanses dels laterals) són bàsicament individuals: el cèrcol ari, el trapezi i la perxa.
L’espectacle alterna projeccions d’anuncis ficticis, que interpreten els mateixos actors de l’escenari amb una situació de precarietat laboral insistent (com el rider que va portant menjar a domicili i roba que seria més fàcil comprar-la a la botiga del barri). La música també hi juga un paper determinant amb les cançons (al banjo, per fi s’abandona l’ukelele de les clàssiques cançonetes de circ) que imagina una situació tràgica però que la viuen amb una comicitat surrealista molt divertida.
Els números de circ apareixen destacats (en la sessió escolar que va poder veure) i són el que aporten més pes específic a aquesta broma simpàtica i que no desaprofita fer escarni dels hàbits més estúpids com caminar mirant la pantalla del mòbil (i caure de les mil diverses maneres). Potser la pega és que aquesta imatge, com la dels vídeos dels gatets, fa compentència amb el númerode trapezi i li treu focus, encara que, puntualment en el vídeo també s’hi vagi introduint la imatge de la pròpia trapezista desenvolupant el número. El trapezi amaga molta potència i, tot i que pugui semblar reiteratiu, si se sap apostar per l’austeritat visual té notables resultats. Un bon exemple és Tour.
Al repartiment, hi destaca la vis còmica de Sarah Anglada. En realitat, ella és una ballarina de la companyia Moñekos (Yi-ha, Amortal combat, We-ding). L’actriu és la que desenvolupa més el seu personatge, de presumida i atrafegada artista i inclou coreografia amb una notable elasticitat i, fins i tot, alguna acrobàcia, amb l’ajuda dels dos portors del grup(Matias Plaul i Mariano Rocco). El conjunt és, en realitat, molt uniforme, i es percep una voluntat de jugar al fet teatral, partint dels impulsos dels companys. Hi ha, com sol passar quan un artista de circ entra a fer un personatge, un excés de gesticulació i de paraula (li falta la contenció que tenen en el seu aparell acrobàtic) però aquest soroll tendirà a reduir-se a mesura que avancin funcions i se sentin més segurs amb la connexió del públic.
L’Ateneu Popular ha produït el seu 26è títol, amb la constància de sempre. Ara, beu més de la màgia i l’humor com bona part de la seva carrera (Nu, Invisibles, Garbuix...) Ben diferent de treballs de densitat psicològica com Fins i tot la foscor, Sopa i el que el vent no s’emporta o Soterrani còsmic). Al nou espectacle hi ha algun toc d’extravagància, que el justifica per ser dalt d’un escenari i desplaçar-se de forma diferent a la resta de mortals (caminant amb dues cames; prefereixen penjar-se d'una perxa o enroscar-e en un cèrcol aeri) i, en tot cas, quan vesteixen la normalitat la pinten amb una pàtina de clown exagerat, de iogui, d’antiheroi que ha perdut el nord… El Sotrac ha de servir per sortir del teatre amb les ganes de recuperar l’abraçada, les mirades als ulls i la conversa plàcida. Inten prou lloable dirigit per Raül Garcia.
