Aparentment, l’existència de l’Antonietta i en Gabriele, aquests dos
personatges amb els quals Clara Segura i Pablo Derqui ens ofereixen dos
interpretacions tan sensacionals com commovedores, està separada per un abisme molt més profund
que el pati comunal de veïns que separa els pisos on habiten . Però en realitat , l’Antoniette i en Gabriele
són nàufrags del mateix sistema, de la mateixa intolerància, dels mateixos
estereotips ; fins i tot, encara que l’Antonietta senti pel Duce aquella mena
de veneració cega que sovint desperten els líders carismàtics i populistes que ens
condueixen cap a la perdició. En el seu cas, sense percebre que el feixisme, sacralitza precisament
aquells valors que fan d’ella quelcom molt semblant a una dona captiva sense
masses esperances d’alliberació. Que , d’altra banda, són també la mena de
valors que condemnen al Gabriele a l’exili , a la vergonya i a la culpa per la
senzilla raó que les seves opcions sexuals, no responen al ideari del règim. Així
les coses, no és estrany que la trobada entre aquests dos personatges doni lloc a
una d’aquelles jornades particulars que deixen marques de per vida, per molt
fugaces que siguin. Això, ho va saber plasmar amb molta sensibilitat Ettore
Scole en una estupenda pel·lícula filmada amb tonalitats sèpia que, d’alguna
manera, evocava l’esperit del neorrealisme, gairebé tres dècades després de la irrupció
d’aquell innovador moviment cinematogràfic tan lligat als dies de la
postguerra. I això, ho plasma també admirablement Oriol Broggi, mitjançant un
muntatge teatral ple de talent i de sensibilitat que es presenta d'alguna manera com un gran homenatge a la pel·lícula que l’inspira ( només cal veure en aquest
sentit la forma com arrenca l’espectacle). Però que paradoxalment, i sense deixar mai de ser l’hi fidel al
material original, ens proposa
resolucions estilístiques decididament allunyades de les que trobàvem al
cel·luloide. Broggi sap que una trobada com la de l’Antonietta i en Gabrielle trastoca
la realitat, fa que el temps cronològic es dilati adoptant les formes d’un
temps emocional que segueix el seu propi ritme íntim, i fins i tot, altera del
tot l’espai físic. Al seu muntatge, el pis de l’Antonietta i el pis d’en
Gabriele acaben formant part d’un tot indiferenciat,de la mateixa manera que el soroll real que arriba des d’uns carrers de
Roma que victoregen a Mussolini i a Hitler s’acaba diluint en la música que
surt d’un gramòfon i que convida a posar-se a ballar només perquè sí, perquè ve
de gust ( coneixeu millor raó?) , i aquesta, s’acaba confonent amb la música
que surt del record , de la memòria d’un temps millor. I aquesta dissolució
momentània de les barreres físiques i emocionals i de la mateixa realitat, es
transforma en un dels grans encerts d’aquest espectacle esplèndid que ni cal
recomanar, perquè és de visió obligatòria.
