Una giornata particolare

informació obra



Text:
Ettore Scola, Ruggero Maccari
Direcció:
Oriol Broggi, Marilia Samper
Intèrprets:
Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró
Escenografia:
Oriol Broggi
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Àngels Salinas
Vídeo:
Francesc Isern
Producció:
La Perla 29
Autor:
Marilia Samper
Sinopsi:

Mentre la família nombrosa de l'Antonietta abandona la casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l'Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre.
L'obra es planteja com un duel interpretatiu entre dos actors. En el seu moment ho van fer Josep Maria Flotats i Anna Lizaran; en la nostra versió seran Clara Segura i Pablo Derqui els valents que hi posaran el seu bon fer.

Pablo Derqui finalista en la categoria d'actor per a aquest espectacle. Premis de la Crítica 2015

Clara Segura premiada en la categoria d'actriu per a aquest espectacle, juntament el seu treball a Conillet. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de disseny de vídeo. Premis de la Crítica 2015


Crítica: Una giornata particolare

07/04/2015

Amb l'ajut d'una Clara Segura i un Pablo Derqui sensacionals, Oriol Broggi ens presenta una "giornatta" del tot memorable

per Ramon Oliver

Aparentment, l’existència de l’Antonietta i en Gabriele, aquests dos personatges amb els quals Clara Segura i Pablo Derqui ens ofereixen dos interpretacions tan sensacionals com commovedores,  està separada per un abisme molt més profund que el pati comunal de veïns que separa els pisos on habiten .  Però en realitat , l’Antoniette i en Gabriele són nàufrags del mateix sistema, de la mateixa intolerància, dels mateixos estereotips ; fins i tot, encara que l’Antonietta senti pel Duce aquella mena de veneració cega que sovint desperten els líders carismàtics i populistes que ens condueixen cap a la perdició. En el seu cas,  sense percebre que el feixisme, sacralitza precisament aquells valors que fan d’ella quelcom molt semblant a una dona captiva sense masses esperances d’alliberació. Que , d’altra banda, són també la mena de valors que condemnen al Gabriele a l’exili , a la vergonya i a la culpa per la senzilla raó que les seves opcions sexuals, no responen al ideari del règim. Així les coses, no és estrany que la trobada  entre aquests dos personatges doni lloc a una d’aquelles jornades particulars que deixen marques de per vida, per molt fugaces que siguin. Això, ho va saber plasmar amb molta sensibilitat Ettore Scole en una estupenda pel·lícula filmada amb tonalitats sèpia que, d’alguna manera, evocava l’esperit del neorrealisme, gairebé tres dècades després de la irrupció d’aquell innovador moviment cinematogràfic tan lligat als dies de la postguerra. I això, ho plasma també admirablement Oriol Broggi, mitjançant un muntatge teatral ple de talent i de sensibilitat que es presenta d'alguna manera com un gran homenatge a la pel·lícula que l’inspira ( només cal veure en aquest sentit la forma com arrenca l’espectacle). Però que paradoxalment,  i sense deixar mai de ser l’hi fidel al material original, ens  proposa resolucions estilístiques decididament allunyades de les que trobàvem al cel·luloide. Broggi sap que una trobada com la de l’Antonietta i en Gabrielle trastoca la realitat, fa que el temps cronològic es dilati adoptant les formes d’un temps emocional que segueix el seu propi ritme íntim, i fins i tot, altera del tot l’espai físic. Al seu muntatge, el pis de l’Antonietta i el pis d’en Gabriele acaben formant part d’un tot indiferenciat,de la mateixa manera que  el soroll real que arriba des d’uns carrers de Roma que victoregen a Mussolini i a Hitler s’acaba diluint en la música que surt d’un gramòfon i que convida a posar-se a ballar només perquè sí, perquè ve de gust ( coneixeu millor raó?) , i aquesta, s’acaba confonent amb la música que surt del record , de la memòria d’un temps millor. I aquesta dissolució momentània de les barreres físiques i emocionals i de la mateixa realitat, es transforma en un dels grans encerts d’aquest espectacle esplèndid que ni cal recomanar, perquè és de visió obligatòria.


Trivial