Una giornata particolare

informació obra



Text:
Ettore Scola, Ruggero Maccari
Direcció:
Oriol Broggi, Marilia Samper
Intèrprets:
Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró
Escenografia:
Oriol Broggi
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Àngels Salinas
Vídeo:
Francesc Isern
Producció:
La Perla 29
Autor:
Marilia Samper
Sinopsi:

Mentre la família nombrosa de l'Antonietta abandona la casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l'Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre.
L'obra es planteja com un duel interpretatiu entre dos actors. En el seu moment ho van fer Josep Maria Flotats i Anna Lizaran; en la nostra versió seran Clara Segura i Pablo Derqui els valents que hi posaran el seu bon fer.

Pablo Derqui finalista en la categoria d'actor per a aquest espectacle. Premis de la Crítica 2015

Clara Segura premiada en la categoria d'actriu per a aquest espectacle, juntament el seu treball a Conillet. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria de disseny de vídeo. Premis de la Crítica 2015


Crítica: Una giornata particolare

26/03/2015

Una 'giornata' molt més que particular

per César López Rosell

Supèrba recreació escènica de la pel·lícula d'Ettore Scola. La versió que Oriol Broggi ha fet de 'Una gionata particolare', amb la complicitat dels immensos Pablo Derqui i Clara Segura, magnifica el poder del teatre a l'hora d'expressar l'interiorisme d'històries que, com aquesta, formen part de la memòria col·lectiva. Això és el que aconsegueix aquest muntatge de la Perla 29 a la Biblioteca partint dels antecedents cinematogràfics. El record de la narració fílmica, amb l'inoblidable duel interpretatiu entre Marcello Mastroianni i SofiaLoren, no només està present en l'acció que es desenvolupa a la nau gòtica sinó que és el referencial punt de partida amb el qual juga el recent triomfador en els Premis de la Crítica per mantenir l'atmosfera del relat.

La intel·ligent decisió d'utilitzar les imatges del llargmetratge en l'inici de l'espectacle ajuda a situar l'espectador en l'univers de la Roma de Mussolini, a més d'oferir un suggerent retrat del cosmos familiar en què es mou una mestressa de casa i mare de sis fills casada amb un feixista que la menysprea. La precisa exposició que el film fa d'aquest ambient el dia en què tots menys la protagonista es preparen per assistir a la manifestació de benvinguda a Hitler, permet focalitzar després molt millor que a la cinta l'intimisme de la posterior i a priori inimaginable trobada d'ella amb el seu ideologica i culturalment oposat veí.

L'aparició de Clara Segura (Antonietta) prenent el relleu en escena de l'actuació de Sofia Loren en el film està tan ben resolt i sembla tan natural que el públic l'assimila com el necessari element de continuïtat. Sola davant les seves cavil·lacions i allunyada del fervor regnant, acabarà topant amb l'altre marginat de la 'festa'. És el seu veí Gabriele (Pablo Derqui), un locutor de ràdio acomiadat per ser homosexual i per les seves idees contràries al règim que viu també un moment sentimentalment difícil.

Són dos personatges molt diferents, però que durant unes hores comparteixen sentiments i emocions alhora que s'alliberen de l'opressió regnant. La posada en escena eleva els matisos del relat. La mirada d'aquest viatge cap a l'interior dels personatges, recolzada en eficaços recursos sonors i musicals, és la que dóna un especial vol a aquesta producció. És excel·lent l'ambientació del terrat on Antonietta penja la roba, amb la sempre censora vigilància de la portera (Màrcia Cisteró). Escenes tan quotidianes com les que es desenvolupen a la cuina, on es prepara un aromàtic café o es cou en temps real una truita, no són sinó mostres d'un precís i preciós detallisme. I quan cal posar la carn a la graella apareix la força i convicció dels protagonistes. És el cas de la creïble coreografia sexual d’un dels fets culminants de la trobada i del pasatje de la sonora bufetada que ella li propina a ell en un moment de l'acció.

L'actuació de la parella, ben complementada per la de Cisteró, és de nota. Segura, molt en la línia dramàtica del seu rol a 'La rosa tatuada', construeix un personatge que hagués signat qualsevol diva del neorrealisme italià. Domina el tempo, el gest i la dicció com ningú i els seus silencis i mirades no poden ser més expressius. Derqui compon la seva actuació més complerta. Ningú diria que ell que no és el veritable Gabriele. I és que la interpretació ratlla la perfecció pel seu naturalisme. Aquí Derqui no fa de Derqui, sinó que és l'encarnació mateixa de la seu turmentat personatge. Una cita imprescindible per als amants de bon teatre.