Antoni Gomila torna a l'escenari proposat de Projecte Alcover amb un treball que apel·la a la seva història. Ara juga a representar els veïns del seu carrer de Manacor per confessar-se un enamorat d'aquell petit univers. És cert que l'ha abordat en peces com Acorar (sobre l'art de fer la matança del porc fins que el turisme estranger i les normes europees en van perjudicar l'experiència). O com a Rostoll cremat, en què insistia en la dessertització del camp a conseqüència de l'enriquiment fàcil amb l'especulació del terreny. Però ara, construeix en positiu. Fins i tot en situacions antagòniques com l'arribada del destacament de 2000 soldats de l'exèrcit feixista (en un municipi de 12.000 habitants) per contrarestar el desembarcament de republicans a Puertocristo (que s'explica a Mar de fons o a Diari d'una miliciana) durant la Guerra Civil.
L'aparició de la casa de prostitutes que seria un centre neuràlgic per a la població (fossin clients de les noies o, símplement, usuaris de les taules del bar). La Lola era una institució respectada, per molts dels oficinistes de la banca. Que es preocupava per la dignitat de les noies i també per tapar les vergonyes dels clients (si es donava el cas). Una mirada possiblement massa amable però que procura demostrar una sensibilitat ben diferent a la seva labor de proxenetisme. Un capítol similar apareixia probablement d'un altre prostíbul mallorquí es parlava a Madame Marie.
L'arribada dels nouvinguts (fossin soldats, prostitutes o obrers que duria la indústria gràcies a l'arribada del tren) enriquien aquell ecosistema apartat del nucli urbà, un hàbitat construït sota l'estela d'una torre imponent a dalt de la muntanya i que, als seus peus, s'extenia una xarxa quadricular com l'eixample barceloní. Toni Gomila i Catalina Florit recreen les entrevistes, transmetent l'esperit del que es diu (molt més enllà de l'aparent neutralitat corporal del teatre de verbatim). I, en comptes de criticar els canvis socials produïts amb l'arribada del nou veïnat es pregunten perquè, amb els anys, van denunciar la casa de prostitució fins a fer-la desaparéixer de la geografia i també de la memòria i de la conversa habitual al carrer, amb la cadira a la fresca. Com si fos la Mequinensa descrita amb enyorança i ironia en les novel·les i contes de Jesús Moncada va quedar engolit pel temps i una vergonya, probablement mal entesa. (com a El darrer dia del Cafè de la Granota).
Produccions del Ferro compta, aquest cop, amb la direccio de Ferran Utzetm un director que coneix molt bé Gomila per la seva relacio a La Perla29. Utzet ha tocat poc la comèdia (Un, ningú i cent mil). Se sent més agust en el món quotidià (Alguns dies d'ahir) i en el passat recent (El silenci dels telers) amb algun rastre de compromís polític (Sopa de pollastre amb ordi, Traduccions-Translations...). coincideix en traslladar un món petit, íntim, carregat d'humanisme, sense els quadres ceuels com Un obús al cor, però amb aquella petita poètica, de la peripècia més íntima, d'alló que es decideix deixar de parlar per vergonya a set mal entès, a sortir perjudicat per defensar records políticament incorrectes en aquesta societat superficial d'eslogans i maniqueisme, a cop de twitter. Gomila abraça la immigració que s'assenta als peus de la torre però desaprova la immigració prepotent que compra, imposa i marca una rassa amb el passat melancòlic, de ritme lent i hiverns a la vora del foc, o fent una nova ronda en una taula en una timba amb cartes enganxifoses de l'ús... I que invoca noms habituals en el repertori de Pep Tosar com Guillem d'Efak (Tots aquests dois), Damià Huguet, (Esquena de ganivet), Blai Bonet (Casa en obres) o Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai).
