Aïllats en un lloc secret, cinc persones que formen part d'una organització internacional anomenada Sòcrates, es dediquen a espiar converses telefòniques per evitar un immiment atemptat terrorista. Tot i això, quan un d'ells se suïcida, el món personal de cadascú comença esfondrar-se alhora que la història mateixa es posa en dubte.
Sobre l'obra, l'autor va dir: "Per arribar a arrencar-se els ulls cal haver viscut prèviament en una ceguesa" Cels és la darrera obra de la tetralogia La sang de les promeses de la qual forman part Litoral, Incendis i Boscos. Broggi i La Perla29 van reivindicar el teatre èpic de Mouawad amb Incendis al Teatre Romea, ara fa dues temporades.
Wajdi Mouaward és, sens dubte, un bon escriptor i un dramaturg talentós. Capaç de teixir històries apassionants i humanes que, gràcies a les progressives i mesurades dosis d’intriga, emoció, tendresa o violència, enganxen l’espectador des de la interrogació inicial fins a la sorpresa i perplexitat finals. A Cels, última peça de la tetralogia “La sang de les promeses”, ens ho torna a demostrar. La prova: la Biblioteca plena a vessar un dimarts de mitjan juliol.
Cels ens situa en un espai impersonal, aïllat i tecnificat, on conviuen els integrants d’una cèl·lula internacional dels serveis secrets destinada a captar informació per tal de detectar i desarticular grups i atemptats terroristes. Inesperadament, i quan la missió que els han encarregat està a punt de ser acomplerta, el desencriptador se suïcida. L’arribada del seu substitut suposarà no només acarar una apocalíptica amenaça internacional sinó sobretot la part més fosca de cada un d’ells. Un cop més, la recerca de la pròpia identitat embullada dins una trama actual i compromesa, amb una forta càrrega política, característica de l’autor d’origen libanès i nacionalitat canadenca.
Oriol Broggi no s’hi acosta per primer cop, però, formalment aquest text amb regust de best-seller que pren l’art i la poesia com a armes –i del qual se n’ha d’assenyalar la bona i no gens fàcil traducció de Cristina Genebat– és molt diferent del celebrat Incendis, i això fa, per exemple, que la seva proposta passi per una escenografia més freda i menys simbòlica del que ens té acostumats, amb un suggeridor component audiovisual i disposada frontalment, la qual cosa, la qual cosa dificulta la visibilitat i, sobretot, l’audició del públic situat a la zona més extrema de les grades laterals, per a qui es fa difícil captar amb claredat la veu dels intèrprets –entre els quals hi trobem bona part dels “habituals”: Xavier Boada, Ernest Villegas, Xavier Ricart, Màrcia Cisteró (única i digníssima representant femenina) i l’encertada incorporació d’Eduard Farelo, protagonista juntament amb Carles Martínez d’una de les escenes més emotives de l’obra. Uns intèrprets de provada solvència als quals, però, en altres ocasions hem vist donar més de si.