Cels

informació obra



Companyia:
La Perla
Autor:
Wadji Mouawad
Traducció:
Cristina Genebat
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez (en video), Àlex López (en video), Entic Auquer (en video)
Il·luminació:
David Bofarull (aai)
Vestuari:
Berta Riera
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Cisco Isern
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Producció:
La Perla29
Sinopsi:

Aïllats en un lloc secret, cinc persones que formen part d'una organització internacional anomenada Sòcrates, es dediquen a espiar converses telefòniques per evitar un immiment atemptat terrorista. Tot i això, quan un d'ells se suïcida, el món personal de cadascú comença esfondrar-se alhora que la història mateixa es posa en dubte.

Sobre l'obra, l'autor va dir: "Per arribar a arrencar-se els ulls cal haver viscut prèviament en una ceguesa" Cels és la darrera obra de la tetralogia La sang de les promeses de la qual forman part Litoral, Incendis i Boscos. Broggi i La Perla29  van reivindicar el teatre èpic de Mouawad amb Incendis al Teatre Romea, ara fa dues temporades.

Crítica: Cels

28/09/2014

Patiment i dolor marca de la casa

per Toni Polo

Ara Mouawad ens desplega tot el seu univers dins d’una mena de sala de control des d’on cinc individus han de detectar un imminent i catastròfic atac terrorista. Tenim la tensió, el sentiment de culpa, la por, el dolor, el misteri, la rivalitat, l’amor, la crítica ferotge a una societat que ens té agafats de mans i peus, encara que no ens n’adonem, un temps que s’esgota... Tot plegat en un in crescendo que acaba esclatant amb tota la seva cruesa. Mouawad en estat pur. D’altra banda tenim Broggi,que capta l’essència de l’obra i ens l’apropa en tots els sentits: sentim l’angoixa de la situació i sentim els gemecs, gairebé l’alè dels personatges, que els tenim a tocar.

L’atmosfera, plena d’elements tan tecnològics com propers, amb connexions per skype, videoconferències, música canyera o silencis estudiats, tremolosos, ens segresta i ens fa patir. Aquesta és la principal intenció de l’autor, implicar el ciutadà (l’espectador) a través del patiment. En el cas de Cels el sofriment és encara més reconeixible que en el d’Incendis perquè és tan proper, tan comú, tan conegut que espanta: les connexions del Charlie amb el fill, els diàlegs agressius entre Clement i Vincent, la tragèdia que arrossega Dolorosa, les projeccions del que està passant en diverses ciutats del món (del primer món, el nostre)... Tot desemboca en el dolor estripat, igual que en el darrer llibre publicat de Mouawad, Ànima: sense contemplacions, amb protagonisme, sense pietat, el dolor és allò que ens fa agafar consciència. I alertar-nos.

Tot i així, el principal retret a Cels és Incendis. És difícil no fer comparacions (odioses, sempre) perquè encara que sigui en un ambient rabiosament actual, occidental i molt proper, l’univers i els intencions de les dues obres són les mateixes.


Trivial