Ara Mouawad ens desplega tot el seu univers
dins d’una mena de sala de control des d’on cinc individus han de detectar un
imminent i catastròfic atac terrorista. Tenim la tensió, el sentiment de culpa,
la por, el dolor, el misteri, la rivalitat, l’amor, la crítica ferotge a una
societat que ens té agafats de mans i peus, encara que no ens n’adonem, un
temps que s’esgota... Tot plegat en un in
crescendo que acaba esclatant amb tota la seva cruesa. Mouawad en estat pur.
D’altra banda tenim Broggi,que capta l’essència de l’obra i ens l’apropa en
tots els sentits: sentim l’angoixa de la situació i sentim els gemecs, gairebé
l’alè dels personatges, que els tenim a tocar.
L’atmosfera, plena d’elements tan tecnològics
com propers, amb connexions per skype, videoconferències, música canyera o
silencis estudiats, tremolosos, ens segresta i ens fa patir. Aquesta és la
principal intenció de l’autor, implicar el ciutadà (l’espectador) a través del
patiment. En el cas de Cels el
sofriment és encara més reconeixible que en el d’Incendis
perquè és tan proper, tan comú, tan conegut que espanta: les connexions del
Charlie amb el fill, els diàlegs agressius entre Clement i Vincent, la tragèdia
que arrossega Dolorosa, les projeccions del que està passant en diverses
ciutats del món (del primer món, el nostre)... Tot desemboca en el dolor
estripat, igual que en el darrer llibre publicat de Mouawad, Ànima: sense contemplacions, amb
protagonisme, sense pietat, el dolor és allò que ens fa agafar consciència. I
alertar-nos.
Tot i així, el principal retret a Cels és Incendis. És difícil no fer comparacions (odioses, sempre) perquè
encara que sigui en un ambient rabiosament actual, occidental i molt proper, l’univers
i els intencions de les dues obres són les mateixes.
