Aïllats en un lloc secret, cinc persones que formen part d'una organització internacional anomenada Sòcrates, es dediquen a espiar converses telefòniques per evitar un immiment atemptat terrorista. Tot i això, quan un d'ells se suïcida, el món personal de cadascú comença esfondrar-se alhora que la història mateixa es posa en dubte.
Sobre l'obra, l'autor va dir: "Per arribar a arrencar-se els ulls cal haver viscut prèviament en una ceguesa" Cels és la darrera obra de la tetralogia La sang de les promeses de la qual forman part Litoral, Incendis i Boscos. Broggi i La Perla29 van reivindicar el teatre èpic de Mouawad amb Incendis al Teatre Romea, ara fa dues temporades.
El primer que cal dir de Cels és que és una obra molt complexa, un text d'una envergadura gairebé inabastable, protagonitzat pels components d'una cèl·lula d'una organització internacional dedicada a escrutar el cel i els missatges que hi circulen amb l'objectiu d'impedir un imminent atac terrorista. Amb la pàtina d'un thriller, Wajdi Mouawad hi desplega un autèntic univers de missatges que el públic només pot aspirar a intuir. El propi director de la proposta, Oriol Broggi, sembla que es curi en salut quan el primer que diu al programa de mà és que "quan arribes a entendre Cels és, potser, massa tard". En qualsevol cas, que ningú hi busqui la quotidianitat tràgica d'Incendis perquè no la hi trobarà. Tot és bastant més críptic, més gros i més intricat. No en va, Cels conclou la tetralogia La sang de les promeses i culmina --sublima, caldria dir-- la visió del món que el dramaturg canadenc d'origen libanès ha desenvolupat a Litoral, Boscos i Incendis.
Potser el gran encert de la nova proposta de La Perla 29 sigui haver aconseguit fer d'aquest 'monstre textual' quelcom mínimament intel·ligible. Broggi ha superat la impossibilitat de donar-lo completament mastegat a l'espectador mitjançant un desplegament tècnic inaudit a la companyia de la Biblioteca de Catalunya. Un treball d'escenografia, il·luminació i espai sonor molt complet i excel·lentment ben executat però que, probablement, eclipsa la poesia que es pressent en el text. I una mica del mateix els passa als actors. Potser preocupats en excés (i molt justificadament) per servir la peça amb la màxima nitidesa, ofereixen una interpretació bastant plana i, en molts moments, desangelada. L'excepció la marquen Ernest Villegas i, sobretot, Eduard Farelo.
Potser en aquesta ocasió, La Perla 29 no aconsegueix desxifrar del tot Mouawad, però no hi pot haver cap dubte que supera el repte de muntar una obra com Cels i ofereix una proposta d'una indiscutible qualitat, amén d'apropar-nos un text necessari que permet entendre com les últimes dècades del segle XX expliquen el per què del convuls inici del segle XXI. "Tot home que mata un home és un fill que mata un fill!"