Desde Berlín [L.R.]

informació obra



Autoria:
Juan Villoro, Juan Cabestany, Pau Miró
Direcció:
Andrés Lima
Intèrprets:
Nathalie Poza, Pablo Derqui
Producció:
Teatre Romea
Sinopsi:

No m’agradava l’escola 
No m’agradaven els grups 
No m’agradava l’autoritat …
Estava fet per al Rock&Roll
(Lou Reed)

Nova York, The Factory, Warhol, creació explosiva, molta poesia, realitat i irrealitat, molta ambigüitat i sobretot, molt Rock and Roll.

Al voltant de tot aquest panorama, un músic, poeta, agitador, ciutadà de la seva ciutat i no d’una altra, hereu de la més pura tradició poètica urbana de Delmore Schwartz, Saul Below o Allen Ginsberg i algú que esdevé una influència fonamental per a diverses generacions de músics, poetes i persones de la cultura, Lou Reed.

De la mà d’Andrés Lima, Pablo Derqui i Nathalie Poza ens portaran a fer un passeig per aquest univers màgic, contradictori i extremadament brillant que ha marcat el pas a tants i tants artistes de totes les disciplines de l’art dels últims 60 anys.

Premi de la Crítica 2014 a disseny de vídeo (Miguel Àngel Raió). Premi de la Crítica 2014 a espai sonor (Jaume Manresa)

Crítica: Desde Berlín [L.R.]

18/09/2014

Desoladora poètica, conseqüència d'enamorar-se de Caroline

per Jordi Bordes

Caroline és l'heroine? Podria ser-ho.  Les cançons de quatre minuts i mig deixen molts blancs perquè els dramaturgs construeixin, reafirmin unes trames o uns personatges. I també els propis fans de Lou Reed. El que no pot canviar és la sonoritat embrutida, que aboca uns carrerons de pixats, fred a les espatlles, i una finestra que no tanca ni obra del tot i no permet que es ventili la petita cambra de rellogat.  

Desde Berlín és una mirada valenta, arriscada a la música i l'univers de Lou Reed. Ho fa amb una mirada subjectiva, com totes ho són. Posant-lo a escena sense construir un biopic però intuint molts dels abussos per fer que la vida circulés per l'abisme. La droga, el sexe, el rock'n'roll i la tonada reiterativa no dóna gaire raons a l'optimisme. Hi ha el fulgor, l'estrebada lluminosa, però vindrà seguit d'un maldecap i d'una reflexió autodestructiva. A platea, si es comença celebrant amb riures els jocs eròtics i insinuants, va emmudint a mesura que la desolació i la violència van dominant la vida de dos éssers fràgils. Quan arriben a escena, de fet, ja circulen abocats a l'abisme. I sense conflicte, es produeix una certa fredor amb l'espectador: no hi ha identificació. Però l'empatia de Derqui, volent convidar Caroline al Paradise, amb un riure nerviós deixarà olorar una maldat que ja va deixar retratada (sense tant ensenyar les barres blanques a Roberto Zucco, 2013). Nathalie Poza ja arrenca molt encesa, desesperada. Però es pot fer més comprensible quan s'entén les cooordenades amb què han vestit el seu personatge desolat. Molta exuberància, psicodèlia, móns que es fonen com un terrós de sucre i deixa un regust amarg i una fiblada al cor. L'emoció arriba i ho fa per quedar-se.

Trivial