Desde Berlín [L.R.]

informació obra



Autor:
Juan Villoro, Juan Cabestany, Pau Miró
Direcció:
Andrés Lima
Intèrprets:
Nathalie Poza, Pablo Derqui
Producció:
Teatre Romea
Sinopsi:

No m’agradava l’escola 
No m’agradaven els grups 
No m’agradava l’autoritat …
Estava fet per al Rock&Roll
(Lou Reed)

Nova York, The Factory, Warhol, creació explosiva, molta poesia, realitat i irrealitat, molta ambigüitat i sobretot, molt Rock and Roll.

Al voltant de tot aquest panorama, un músic, poeta, agitador, ciutadà de la seva ciutat i no d’una altra, hereu de la més pura tradició poètica urbana de Delmore Schwartz, Saul Below o Allen Ginsberg i algú que esdevé una influència fonamental per a diverses generacions de músics, poetes i persones de la cultura, Lou Reed.

De la mà d’Andrés Lima, Pablo Derqui i Nathalie Poza ens portaran a fer un passeig per aquest univers màgic, contradictori i extremadament brillant que ha marcat el pas a tants i tants artistes de totes les disciplines de l’art dels últims 60 anys.

Premi de la Crítica 2014 a disseny de vídeo (Miguel Àngel Raió). Premi de la Crítica 2014 a espai sonor (Jaume Manresa)

Crítica: Desde Berlín [L.R.]

19/09/2014

Un musical fosc que porta la carnalitat i el desconsol del disc “Berllín” de Lou Reed a escena, en un tribut al músic

per Carme Tierz

Rebut amb xiulets en el moment de la seva presentació (1973), elevat més tard –i molt merescudament– a la categoria d’obra de culte, Berlin és, més que un disc, pur teatre. Conté tots els elements d’un drama musical: un argument poderós –la història d’amor extrem entre dos personatges marginals, condemnats a una vida d’exclusió–, una partitura tan dolorosa com fascinant i un compositor venerat, un ídol del rock, que va exorcisar els seus dimonis amb aquest treball.

Per tot plegat, sorprèn que, fins ara, la passió de Caroline i Jim, els protagonistes del drama, no hagués arribat als escenaris teatrals. Era un repte majúscul, cert; els incondicionals de Lou Reed podrien haver carregat contra el musical amb la ferocitat dels crítics discogràfics del 73. Però Andrés Lima, un dels directors d’escena més interessants del teatre espanyol, s’ha vist amb cor de donar vida escènica a aquests amants terribles, esperonat sens dubte per l’entusiame de Borja Sitjà, instigador del projecte, i per la complicitat d’alguns dels seus col·labordors habituals, com l’actriu Nathalie Poza (intèrpret de Caroline), l’escenògrafa i figurinista Beatriz San Juan o el dramaturg Juan Cavestany. No és Cavestany l’únic autor que ha escrit els diàlegs de Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, i això ha afectat a la unitat de l’espectacle, a estones un pèl inconnex: Juan Villoro, Pau Miró i el mateix Lima també han participat en l’escriptura dramàtica, a banda, és clar, de Lou Reed, del qual s’escolten alguns temes –traduïts gairebé de manera simultània per un dels dos actors, una operació que funciona de bon començament però que, a força de repetir-se, acaba cansant–, i que posa la banda sonora a la delirant relació.

Lima ha sabut traslladar la carnalitat, el foc, el desconsol del disc a l’escena, amb un treball d’actors (Poza i Pablo Derqui) físic, intens. Hi ha moments d’enorme plasticitat visual –el primer cop que Caroline i Jim fan l’amor, el suïcidi de la dona–, tan hipnòtics com la banda sonora que els embolcalla. Altres són potents, com aquells en què Nathalie Poza canta al piano, amb veu trencada, al darrere del decorat, i només veiem el seu perfil retallat per les ombres; malgrat això, en molts altres el muntatge no aconsegueix trasbalsar-nos, torbar-nos tant com el Berlinmusical. L’equip artístic, però, no n’és culpable: un muntatge d’aquestes característiques demana un escenari íntim, reduït, en què els espectadors puguin veure suar, plorar, tremolar els intèrprets, entrar en el seu malson, gairebé tocar-lo. Difícilment, el públic de les darreres files del Romea patirà amb la confusió de Caroline o amb el mono de Jim... 

Trivial