Desde Berlín [L.R.]

informació obra



Autor:
Juan Villoro, Juan Cabestany, Pau Miró
Direcció:
Andrés Lima
Intèrprets:
Nathalie Poza, Pablo Derqui
Producció:
Teatre Romea
Sinopsi:

No m’agradava l’escola 
No m’agradaven els grups 
No m’agradava l’autoritat …
Estava fet per al Rock&Roll
(Lou Reed)

Nova York, The Factory, Warhol, creació explosiva, molta poesia, realitat i irrealitat, molta ambigüitat i sobretot, molt Rock and Roll.

Al voltant de tot aquest panorama, un músic, poeta, agitador, ciutadà de la seva ciutat i no d’una altra, hereu de la més pura tradició poètica urbana de Delmore Schwartz, Saul Below o Allen Ginsberg i algú que esdevé una influència fonamental per a diverses generacions de músics, poetes i persones de la cultura, Lou Reed.

De la mà d’Andrés Lima, Pablo Derqui i Nathalie Poza ens portaran a fer un passeig per aquest univers màgic, contradictori i extremadament brillant que ha marcat el pas a tants i tants artistes de totes les disciplines de l’art dels últims 60 anys.

Premi de la Crítica 2014 a disseny de vídeo (Miguel Àngel Raió). Premi de la Crítica 2014 a espai sonor (Jaume Manresa)

Crítica: Desde Berlín [L.R.]

17/09/2014

Tribut a Lou Reed

per Víctor Giralt

‘Berlin’, de Lou Reed. Caroline says. Tuguris plens de fum. Vici i nihilisme. La petita historia d’amor que musica un disc fosc...el que escoltaven ‘els més grans’, descarrilats (per l’agulla), quan jo no tenia ni la majoria d’edat. Durant unes setmanes me’l vaig escoltar, però quan vaig descobrir ‘Rock’n’roll animal’, molt més vitalista, el vaig relegar.

No se si hi ha una història teatralment sucosa en aquell disc, però això argumenten, amb valentia, Andrés Lima i companyia. ‘Una bonita historia de amor’ em comenta el director (per a mi una gran història d’amor, ho sento, és Doctor Zhivago). Tres dramaturgs i el mateix director han intentat pensar la tortuosa relació amorosa entre Caroline (prostituta drogoaddicta)  i Jim (proxeneta i mal tractador compulsiu). Ho han fet a partir de les lletres del temari del disc i omplint els buits amb escenes inventades.

Una aventura arriscada perquè, com passa amb l’adaptació cinematogràfica d’una novel·la amb la qual has xalat , segons com, t’aixafen la guitarra. La Caroline que dibuixa Natalie Poza, per exemple, s’apropa més a la que jo havia somiat que no el Jim que interpreta Pablo Derqui (l’imaginava més hieràtic, amb l’actitud que caracteritzava el mateix Lou Reed, probablement). Les escenes una mica còmiques del principi grinyolen (no ensumo comèdia en un disc com Berlin, sincerament) i els diàlegs que se surten del guió estrictament discogràfic, a vegades, sonen forçats . Per contra, la mà experta de Lima juga bé la carta dels audiovisuals i crea escenes estèticament encertades, com la del final, que no desvetllaré.

Andrés Lima, per descomptat, ha fet coses millors. Tanmateix, és un correcte homenatge a un dels artistes més carismàtics (millor poeta urbà que músic) i irrepetibles de la història del rock. I pels seguidors de Lou, entenc, un must.


Trivial