Desde Berlín [L.R.]

informació obra



Autor:
Juan Villoro, Juan Cabestany, Pau Miró
Direcció:
Andrés Lima
Intèrprets:
Nathalie Poza, Pablo Derqui
Producció:
Teatre Romea
Sinopsi:

No m’agradava l’escola 
No m’agradaven els grups 
No m’agradava l’autoritat …
Estava fet per al Rock&Roll
(Lou Reed)

Nova York, The Factory, Warhol, creació explosiva, molta poesia, realitat i irrealitat, molta ambigüitat i sobretot, molt Rock and Roll.

Al voltant de tot aquest panorama, un músic, poeta, agitador, ciutadà de la seva ciutat i no d’una altra, hereu de la més pura tradició poètica urbana de Delmore Schwartz, Saul Below o Allen Ginsberg i algú que esdevé una influència fonamental per a diverses generacions de músics, poetes i persones de la cultura, Lou Reed.

De la mà d’Andrés Lima, Pablo Derqui i Nathalie Poza ens portaran a fer un passeig per aquest univers màgic, contradictori i extremadament brillant que ha marcat el pas a tants i tants artistes de totes les disciplines de l’art dels últims 60 anys.

Premi de la Crítica 2014 a disseny de vídeo (Miguel Àngel Raió). Premi de la Crítica 2014 a espai sonor (Jaume Manresa)

Crítica: Desde Berlín [L.R.]

21/09/2014

Un aire dens i pesant però glaçat

per Iolanda G. Madariaga

Dos bons actors, un director intel·ligent, una dramatúrgia ben elaborada i una meravellosa videocreació per retre homenatge a la figura de Lou Reed. L'àlbum Berlin (1973) del que parteix aquest "tribut", és en ell mateix tota una història -formalment dramàtica- d'una parella: Jim i Caroline. A través dels seus deu temes, es pot seguir la història d'amor i autodestrucció dels seus protagonistes. Servir-la en imatges és un exercici d'extrema dificultat i d'alt risc. Perquè, més enllà de la seva temàtica, Berlin és també un disc musicalment dur, obscur i sense concessions. Lou Reed va posar nom de ciutat a la història d'amor entre una prostituta i un proxeneta ambdós enganxats a tota mena de drogues; va triar el nom d'una ciutat física i simbòlicament trencada, supervivent en un món que li era hostil. Andrés Lima -a instància de Borja Sitjà- ha acceptat el repte de donar forma concreta a una part important d'un imaginari col·lectiu que depassa una generació. Caroline i Jim més que passejar-se pel cantó fosc de la vida, hi viuen instal·lats. Estan construïts amb els trets que afloren de Berlin, però, malgrat la tècnica emprada per construir-los, els dos personatges són tan humans com complexos (o a l'inrevés). Aquí rau el millor de l'espectacle estrenat al Romea: Nathalie Poza i Pablo Derqui es lliuren al seu personatge a fons, sense reserves. Al seu voltant un espai sonor que juga amb el directe dels actors, amb l'àlbum Berlin, amb algun tema molt més conegut de l'artista i amb música original creada per a l'espectacle, l'artífex d'aquest prodigi és Jaume Manresa (als teclats del dissolt Antònia Font). I mentre Caroline/Nathalie i Jim/Pablo s'envesteixen, es fereixen i dessagnen sobre l'escenari, desfilen les imatges de la extraordinària videocreació de Miquel Àngel Raió que res no explica però diu molt. Tot plegat basteix un espectacle important programat en un espai gens adient: les dimensions, la ubicació a la italiana de l'escenari i la imatge mateixa (el look) del teatre Romea no afavoreixen gens l'espectacle.      


Trivial