Matrimoni de president i presidenta, la tragicomèdia del poder, les ridiculeses i petites misèries de les altes esferes de la política, quan no és autocrítica i s’aïlla a la bombolla del panxacontentisme. Aquest matrimoni que pateix un atemptat en l’obra de Thomas Bernhard (i la presidenta, pobreta, que hi perd el gosset) posa en solfa la mediocritat i la fragilitat real en què viuen. Mig Macbeth i la reina shakespeariana, mig Ubú Rei i senyora d’Alfred Jarry, Bernhard engalta a la societat austríaca una d’aquelles sàtires seves que disparen amb bala. Sense concessions. Despietada. El reflex més exacte.
Premi de la Crítica 2014 a l'actriu principal (Rosa Renom)
Dos corrosius Bernhard en només una setmana. Des de la minuciosa fins a l'extrem 'Tala' de Krystian Lupa a Temporada Alta a aquesta aclaparadora versió de 'El President' a càrrec de Carme Portaceli a la Sala Tallers del TNC. Però si en la primera obra dominava una evident coralitat amb l'eix posat en el demolidor retrat de la societat artística i burgesa austríaca, en la segona el focus se centra en la despietada i àcida crítica sobre la tirania del poder exposada a partir de la construcció dels dos personatges que encarnen magistralment Francesc Orella i Rosa Renom. President i presidenta es reparteixen equitativament els ben estructurats monòlegs interpretats davant l'expressiu silenci dels 'interlocutors' que els envolten.
Apareix en les dues primeres escenes la delirant i aterrida primera dama que acaba de patir al costat del seu marit un atemptat en què han mort un coronel del seu seguici i el gosset de la senyora. La neuròtica muller maltracta a la seva criada (una expressiva Montse Pérez) davant la qual recita totes les seves frivolitats i pors, inclòsa la de el que el seu propi i anarquista fill estigui darrere d'aquesta i futures conspiracions, mentre darrere d'un biombo s'escolte la tos del seu marit, atès per un massatgista (Josep Julien). Entre el matrimoni només hi ha una enrevessada relació d' interessos i la desaparició del gos ha sumit en la desesperació a la histèrica dama, que havia bolcat en l'animal gran part de la seva vinculació afectiva. Un capellà, amb el qual ella es refugiarà en un poble de muntanya, i el seu carnisser i amant, són els seus altres ocasionals suports. El desplegament de recursos de l'actriu en la composició del seu personatge és descomunal sense que cap gest o paraula siguin gratuïts. Fa una veritable creació del seu rol.
La irrupció de Orella en l'últim tram no pot ser més impactant. És l'exemplificació, des de lo caricaturesc i grotesc, del patètic tirà que es creu molt poderós però que utilitza la fugida cap endavant per submergir-se en un món hedonista i d'excessos al costat de la seva amant, una mediocre actriu / cortesana (esplèndida Daniela Feixas) que dóna una força i sensualitat increïbles al seu personatge sense pràcticament obrir boca.
El mandatari s'ha refugiat a Estoril, allunyat de les tensions i atret pel clima atlàntic i la dictadura portuguesa. El catàleg interpretatiu exhibit pel actor és amplíssim amb suggerents composicions al costat de l'atractiva Feixas. Orella esbossa magistralment la bogeria del personatge. La por a la mort, la doble moral, la traïció, la infelicitat i la inseguretat emergeixen en la seva llarga intervenció, en la qual no hi falta una dura sàtira sobre els deliris de la seva dona. Josep Costa (coronel) i Sergi Misas (ambaixador) assisteixen silenciosos a la desbordada simfonia d'aquesta caiguda del tirà, molt ben dirigida per Portaceli dins d'un encertat embolcall escenogràfic de Paco Azorín.