Matrimoni de president i presidenta, la tragicomèdia del poder, les ridiculeses i petites misèries de les altes esferes de la política, quan no és autocrítica i s’aïlla a la bombolla del panxacontentisme. Aquest matrimoni que pateix un atemptat en l’obra de Thomas Bernhard (i la presidenta, pobreta, que hi perd el gosset) posa en solfa la mediocritat i la fragilitat real en què viuen. Mig Macbeth i la reina shakespeariana, mig Ubú Rei i senyora d’Alfred Jarry, Bernhard engalta a la societat austríaca una d’aquelles sàtires seves que disparen amb bala. Sense concessions. Despietada. El reflex més exacte.
Premi de la Crítica 2014 a l'actriu principal (Rosa Renom)
En realitat, l'autor Thomas Bernhard (Heerleen, Països Baixos, 1931 - Ohlsdorlf, Àustria, 1989) hauria fet bé de titular aquesta obra: "El President i la Presidenta". Tal com per aquí anomenem una parella de gegants. Perquè els dos protagonistes de l'obra no són res més sinó això: una parella de gegants del cinisme polític i del cinisme del poder. (...)
L'escenografia situa les dues grans parts de l'obra en un àmbient sòrdid, emmarcat per unes carrosseries grises d'automòbils, aptes per al desguàs, esventrades per l'atemptat, penjades del sostre. Una imatge plàstica pròpia que la posada en escena deixa a parer dels espectadors perquè la situïn temporalment en el moment històric que més els plagui, tenint en compte la simbologia i la universalitat del discurs de Thomas Bernhard en boca dels seus dos protagonistes. (...)
La força dels dos intèrprets compta amb una magnètica Rosa Renom que escup el que diu, fa ganyotes amb la llengua fora, com un Einstein femení, rebat els vestits que tria per a l'acte d'estat que l'espera i plora pel seu gos víctima de l'atemptat. S'hi aparella la salvatgia de Francesc Orella, que es va estripant ell mateix en una ferida interior provocada per la mort del coronel de confiança, per la por que l'assetja, per l'adulteri consentit que té a casa i que ell també practica i per l'esfondrament de l'imperi que ha creat, pas a pas, des de ran de terra. (...)
A pesar que el discurs de l'obra 'El President' podria caure en una mena de tesi política aplicable a qualsevol època, l'autor el transforma —amb un registre lingüístic col·loquial que es reforça amb una elaborada traducció de Bernat Puigtobella pensada per ser dita—, en una apologia feridora de l'absolutisme polític al servei de qui l'ostenta. (...)