El President

Teatre

informació obra


Autoria:
Thomas Bernhard
Direcció:
Carme Portaceli
Intèrprets:
Josep Costa, Daniela Feixas, Josep Julien, Sergi Misas, Montse Pérez, Francesc Orella, Rosa Renom
Traducció:
Bernat Puigtobella
Escenografia:
Paco Azorín
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Antoni Belart
So:
Jordi Collet
Assesoria de moviment:
Ferrant Carvajal
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya (TNC, Temporada Alta 2014/El Canal
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

Matrimoni de president i presidenta, la tragicomèdia del poder, les ridiculeses i petites misèries de les altes esferes de la política, quan no és autocrítica i s’aïlla a la bombolla del panxacontentisme. Aquest matrimoni que pateix un atemptat en l’obra de Thomas Bernhard (i la presidenta, pobreta, que hi perd el gosset) posa en solfa la mediocritat i la fragilitat real en què viuen. Mig Macbeth i la reina shakespeariana, mig Ubú Rei i senyora d’Alfred Jarry, Bernhard engalta a la societat austríaca una d’aquelles sàtires seves que disparen amb bala. Sense concessions. Despietada. El reflex més exacte.

Premi de la Crítica 2014 a l'actriu principal (Rosa Renom)

Crítica: El President

08/11/2014

Paranoïes del poder

per Víctor Giralt

Bernhard ens capbussa en un microcosmos malaltís, el d’un president (escollit democràticament però afecte a les dictadures) que, com la seva odiada muller, s’amaga en una delirant torre d’ivori després de sobreviure a un frustrat atemptat anarquista per acabar amb llurs vides. La megalomania que exhibeixen en privat, davant de criats, cambrers, militars lleials i l’amant de torn (d’ ell) és tan espantosa com ridícula, i ens remet en molts moments a la d’ ’Ubú rei’ de Jarry.

La farsa política, a estones hilarant, està ben comandada per un gran duet interpretatiu, el de Rosa Renom (el seu paper és d’una loquacitat frenètica, elèctrica) i Francesc Orella. La resta de personatges fan de crosses, recolzant els monòlegs de la parella presidencial.

Uns monòlegs que Bernhard va recargolar amb dedicació, acarnissant-se amb l’ odiada ideologia feixista que viu soterrada en la societat de l’’ordre establert’. Però aquest bucle es fa repetitiu. Tant la devoció neuròtica de la ínclita envers el gosset mort accidentalment en l’atemptat, com els tics de ‘pigmalió’ grotesc del president maquillant  la galdosa carrera d’actriu de la seva amant, per exemple, fan gràcia una estona, però són reiteratius. Unes tisores per escurçar les dues hores de funció (excessives), no haurien anat malament. Carme Portacelli, punteja la funció amb solucions escèniques molt interessants (els canvis d’escena o l’espai sonor confegit de veus i sorolls que alimenten la mania persecutòria de la parella presidencial), però no evita que, tot plegat, acabi caient en cert tedi.


Trivial