El President

Teatre

informació obra


Autoria:
Thomas Bernhard
Direcció:
Carme Portaceli
Intèrprets:
Josep Costa, Daniela Feixas, Josep Julien, Sergi Misas, Montse Pérez, Francesc Orella, Rosa Renom
Traducció:
Bernat Puigtobella
Escenografia:
Paco Azorín
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Antoni Belart
So:
Jordi Collet
Assesoria de moviment:
Ferrant Carvajal
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya (TNC, Temporada Alta 2014/El Canal
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

Matrimoni de president i presidenta, la tragicomèdia del poder, les ridiculeses i petites misèries de les altes esferes de la política, quan no és autocrítica i s’aïlla a la bombolla del panxacontentisme. Aquest matrimoni que pateix un atemptat en l’obra de Thomas Bernhard (i la presidenta, pobreta, que hi perd el gosset) posa en solfa la mediocritat i la fragilitat real en què viuen. Mig Macbeth i la reina shakespeariana, mig Ubú Rei i senyora d’Alfred Jarry, Bernhard engalta a la societat austríaca una d’aquelles sàtires seves que disparen amb bala. Sense concessions. Despietada. El reflex més exacte.

Premi de la Crítica 2014 a l'actriu principal (Rosa Renom)

Crítica: El President

07/11/2014

El Bernhard cínic amb un aire de clown

per Jordi Bordes

Bernhard es va equivocar amb el títol. Perquè qui domina l'escena en aquesta direcció de Carme Portaceli és la presidenta. I és que Rosa Renom li dóna un cert aire de clown a la protagonista, una genialitat. De fet, és prou ridícul (i alhora degradant) el seu comportament amb la minyona (continguda amb encert, Montse Pérez) i també la seva desolació per la mort de la seva mascota d'un atac de cor, espantat per un tret que apuntava al president i acaba matant per accident al coronel. El primer monòleg és brillant, perquè despulla el poder i alhora dringa còmicament la situació. 

Més depravat i fosc és la seqüència del president (Francesc Orella, solvent) a Estoril amb la seva amant (exuberant i de càndida estupidesa Daniela Feixas). En realitat, són dos desgraciats que confien més en la seva perspectiva professional del que deurien, possiblement. El president, en realitat, ha deixat de creure en la democràcia i només es deixa seduir per l'ordre en les dictadures que dóna molt espai d'impunitat als governants (la que ell desitja i, en part, disfruta, lluny de la seva petita Àustria).

Si la presidenta opta per fer un paper en un espectacle de teatre familiar, l'amant és una cantant de segona filera que opta a saltar als llums de neó. L'obsessió per denunciar l'art de Bernhard arriba a extrems ridiculament divertits. Al país, en realitat, hi regna el desordre, l'anarquisme. El propi fill sembla haver estat seduït per aquesta ideologia que arrasarà amb tot, també amb el monument al soldat desconegut. Sembla que, fins i tot membres del Tribunal Constitucional (!) han estat víctima d'aquests atemptats indiscriminats amb els que ostenten poder. I a Estoril, un homenatge al terrorisme de la transició amb dos vehicles sobrevolant un restaurant de luxe. Una acrobàcia similar a la del vehicle de Carrero Blanco que va volar un edifici empès per una de les primeres bombes d'ETA. La democràcia mal entesa és la dictadura més perversa. Portaceli aconsegueix atrapar la mirada cínica de Bernhard  amb un somriure glaçat dels espectadors. Bona troballa!

Trivial