Thomas Bernhard deia que en primer lloc escrivia pels actors, després per a ell i en tercer lloc pels espectadors. De fet, sostenia que una obra de teatre era una estructura pels intèrprets. La llegenda (més o menys real) també diu que un dels motius pels quals escrivia monòlegs disfressats de diàlegs,-com a El President-, era per evitar que ho interpretés un actor mediocre. Després de veure i païr l’adaptació de Carme Portaceli crec que Bernhard podria estar content: Rosa Renom i Francesc Orella broden els seus personatges i ens regalen una de les millors interpretacions de la seva carrera.
El President és una farsa sobre el poder, un retrat gairebé grotesc que revela la seva mediocritat i fragilitat. L’acció, que com a altres obres de Bernhard arriba a través de les paraules, comença hores després d’un atemptat dirigit contra el matrimoni protagonista en el qual han mort el coronel i el gosset de la presidenta. L’estructura es divideix en dues parts: les dues primeres escenes estan protagonitzades (i dominades) per la presidenta i després és ell qui pren el relleu. Tots dos, com diu Bernat Puigtobella en el pròleg de la traducció, mantenen un diàleg que és una pura pirotècnia d’egolatria on la urgència de dir preval per damunt de la necessitat de raonar. Aquesta verborrea però, es mou al voltant d’un mateix tema que, alhora, els uneix: la mort, la por als anarquistes. Aquest és, de fet un dels pocs elements que els humanitza, ja que estem davant d’un matrimoni pervers, de dos tirans ideològicament aberrants al més pur estil Ubu Rei.
I, tot i així, és impossible apartar la mirada. El discurs és delirant, gairebé immoral, però absolutament magnètic. Perquè darrere d’aquesta verborrea grotesca s’hi amaga la lucidesa que caracteritza les obres de Benhard, la crítica sense pietat a la societat austríaca i el totalitarisme. Una tragicomèdia grotesca sobre l’anatomia del poder que deixa a l’espectador amb el somriure glaçat. Això, però, com deia Bernhard, no és només gràcies al text. Rosa Renom i Francesc Orella fan una feina impecable, plena de matisos i profunditat. És Renom, això, sí, qui brilla amb llum pròpia i és capaç de dibuixar tots els clarobscurs de la presidenta amb una versatilitat que recorda, i no és fàcil dir això, a Anna Lizaran. El President, però, també és el silenci contingut i la mirada esporuguida de Montse Pérez, una Senyora Friedrich que deixa empremta.
