El President

Teatre

informació obra


Autoria:
Thomas Bernhard
Direcció:
Carme Portaceli
Intèrprets:
Josep Costa, Daniela Feixas, Josep Julien, Sergi Misas, Montse Pérez, Francesc Orella, Rosa Renom
Traducció:
Bernat Puigtobella
Escenografia:
Paco Azorín
Il·luminació:
Maria Domènech
Vestuari:
Antoni Belart
So:
Jordi Collet
Assesoria de moviment:
Ferrant Carvajal
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya (TNC, Temporada Alta 2014/El Canal
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

Matrimoni de president i presidenta, la tragicomèdia del poder, les ridiculeses i petites misèries de les altes esferes de la política, quan no és autocrítica i s’aïlla a la bombolla del panxacontentisme. Aquest matrimoni que pateix un atemptat en l’obra de Thomas Bernhard (i la presidenta, pobreta, que hi perd el gosset) posa en solfa la mediocritat i la fragilitat real en què viuen. Mig Macbeth i la reina shakespeariana, mig Ubú Rei i senyora d’Alfred Jarry, Bernhard engalta a la societat austríaca una d’aquelles sàtires seves que disparen amb bala. Sense concessions. Despietada. El reflex més exacte.

Premi de la Crítica 2014 a l'actriu principal (Rosa Renom)

Crítica: El President

13/11/2014

L'anatomia del poder

per Aída Pallarès

Thomas Bernhard deia que en primer lloc escrivia pels actors, després per a ell i en tercer lloc pels espectadors. De fet, sostenia que una obra de teatre era una estructura pels intèrprets. La llegenda (més o menys real) també diu que un dels motius pels quals escrivia monòlegs disfressats de diàlegs,-com a El President-, era per evitar que ho interpretés un actor mediocre. Després de veure i païr l’adaptació de Carme Portaceli crec que Bernhard podria estar content: Rosa Renom i Francesc Orella broden els seus personatges i ens regalen una de les millors interpretacions de la seva carrera.

El President és una farsa sobre el poder, un retrat gairebé grotesc que revela la seva mediocritat i fragilitat. L’acció, que com a altres obres de Bernhard arriba a través de les paraules, comença hores després d’un atemptat dirigit contra el matrimoni protagonista en el qual han mort el coronel i el gosset de la presidenta. L’estructura es divideix en dues parts: les dues primeres escenes estan protagonitzades (i dominades) per la presidenta i després és ell qui pren el relleu. Tots dos, com diu Bernat Puigtobella en el pròleg de la traducció, mantenen un diàleg que és una pura pirotècnia d’egolatria on la urgència de dir preval per damunt de la necessitat de raonar. Aquesta verborrea però, es mou al voltant d’un mateix tema que, alhora, els uneix: la mort, la por als anarquistes. Aquest és, de fet un dels pocs elements que els humanitza, ja que estem davant d’un matrimoni pervers, de dos tirans ideològicament aberrants al més pur estil Ubu Rei.

I, tot i així, és impossible apartar la mirada. El discurs és delirant, gairebé immoral, però absolutament magnètic. Perquè darrere d’aquesta verborrea grotesca s’hi amaga la lucidesa que caracteritza les obres de Benhard, la crítica sense pietat a la societat austríaca i el totalitarisme. Una tragicomèdia grotesca sobre l’anatomia del poder que deixa a l’espectador amb el somriure glaçat. Això, però, com deia Bernhard, no és només gràcies al text. Rosa Renom i Francesc Orella fan una feina impecable, plena de matisos i profunditat. És Renom, això, sí, qui brilla amb llum pròpia i és capaç de dibuixar tots els clarobscurs de la presidenta amb una versatilitat que recorda, i no és fàcil dir això, a Anna Lizaran. El President, però, també és el silenci contingut i la mirada esporuguida de Montse Pérez, una Senyora Friedrich que deixa empremta.

Trivial