Ragazzo

Teatre

informació obra


Direcció:
Lali Álvarez
Intèrprets:
Oriol Pla, Mari Pau Pigem
Ajudantia de direcció:
Quimet Pla
Il·luminació:
Núria Solina
So:
Pau Matas Nogué
Companyia:
Cia. Dara Teatre
Sinopsi:

Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.

Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se... i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest "altre món possible" que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.

Què fer davant l'amenaça? Té legitimitat un govern que s'ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la  violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

"Ragazzo" és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.

Premi de la Crítica per a joves 2015

Oriol Pla premi de la Crítica Revelació 2015 per a aquest espectacle i per la seva intervenció a Be God Is)

 La directora Lali Álvarez, finalista a artistes revelació als Premis de la Crítica 2015


Crítica: Ragazzo

28/12/2015

Cadàver exquisit

per Jordi Sora i Domenjó

Comença el monòleg amb una interessant reflexió que, un cop explicada en forma de somni, travessa de manera invisible tot el text. No és cap novetat perquè la filosofia ho havia enunciat abans: la biopolítica dels cossos. Aquell conjunt d'accions i estratègies de control disciplinari que en la modernitat deixen d'executar-se des de l'exterior -en forma de càstig exemplar, per exemple- i s'instal·len subtilment en les conductes individuals: el relat a boca tancada que sanciona el propi desig. Els actes de cadascú que s'esdevenen socials o simplement es reprimeixen sota l'atenta mirada de la consciència: cap policia millor! Per això el protagonista defuig la imatge que ha tingut mentre dormia: no vol acabar sent una estàtua commemorativa.

Ho hem vist sovint en els noticiaris: joves aguerrits que anteposen la seva bellesa física a les armes. De fet és una construcció cultural: l'antiga mitologia grega és plena d'herois que fan de la destresa, la intel·ligència, l'estratègia i les idees el seu particular arsenal de guerra. Al davant, el perill i només una oportunitat de sobreviure. Cal ser ben atrevit o senzillament un boig per enfrontar-te a les tanquetes, els canons d'aigua, els gasos lacrimògens, les porres i les pilotes de goma. Per això els observem amb la mateixa admiració com els rebutgem: ells han trobat la forma d'alliberar-se d'aquella opressió mental que imposa prudència davant d'injustícia; que se saben d'una existència massa fràgil, convenientment relligada per la por.

La història és coneguda: l'estiu de 2001, Europa assassina un manifestant de 23 anys. L'interpreta Oriol Pla, recreant els seus darrers tres dies en vida. Tota la vulnerabilitat i la fortalesa en un sol cos: bellesa i horror en un monòleg que perfila al detall. No està sol. L'acompanyen tot de personatges que amb ell també somien un món sense necessitat d'herois, però radicalment diferent d'aquest. És d'una estranya saviesa la manera com aquest actor arrossega el personatge: enamoradís, combatiu, dispers, enèrgic, somiador, eclèctic... Una sort d'arquetip modern, si més no representatiu d'un determinat sector de la joventut actual, que se sap estàtua abans del combat final. Com si només fos possible tot plegat en el miracle de la sala de teatre o en la realitat manllevada.

Definitivament “la nit no és el més fosc del que tenim a sobre”. Perquè és en l'interior de tots nosaltres on s'hi ha instal·lat.