Ragazzo

informació obra



Direcció:
Lali Álvarez
Intèrprets:
Oriol Pla, Mari Pau Pigem
Ajudantia de direcció:
Quimet Pla
Il·luminació:
Núria Solina
So:
Pau Matas Nogué
Companyia:
Cia. Dara Teatre
Sinopsi:

Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.

Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se... i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest "altre món possible" que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.

Què fer davant l'amenaça? Té legitimitat un govern que s'ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la  violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

"Ragazzo" és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.

Premi de la Crítica per a joves 2015

Oriol Pla premi de la Crítica Revelació 2015 per a aquest espectacle i per la seva intervenció a Be God Is)

 La directora Lali Álvarez, finalista a artistes revelació als Premis de la Crítica 2015


Crítica: Ragazzo

03/02/2017

Salt mortal de la ficció a la realitat

per Andreu Sotorra

Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, i ara reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar i s'hi ha incorporat amb totes les localitats exhaurides.

L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI.

¿Per què «Ragazzo» arriba tan a l'ànima dels espectadors? Perquè de la ficció fa un salt mortal cap a la realitat. I perquè la seva autora no en va tenir prou en recrear la tràgica mort del jove Carlo Giuliano, el 20 de juliol del 2001, a Gènova, arran de les protestes per la cimera del G8 i amb la ciutat assetjada en un estat gairebé de guerra, amb més de 30.000 policies, l'exèrcit, els transports públics aturats i la suspensió del Tractat de Schengen. La versió oficial diu que un carrabiner de vint-i-un anys, Mario Placanica, va disparar enmig del pànic i la confusió contra Carlo Giuliani quan la furgoneta de la policia era atacada pels manifestants.

Lali Álvarez, que havia viscut unes setmanes abans uns fets també violents a Barcelona, amb una càrrega policial a la Plaça de Catalunya després d'una manifestació contra objectius similars als de Gènova, va relacionar els dos conflictes i es va posar a treballar en una hipotètica conversa entre el carrabiner i el manifestant —dos joves d'aquest segle— víctimes per omissió del sistema polític. I l'autora no ho va fer només des d'una mirada teòrica sinó que va tenir la valentia —em sembla que se'n pot dir així— de posar-se en contacte amb la família de Carlo Giuliani, amb la mare i la seva germana, un contacte que li va permetre copsar quina havia estat la vida de Carlo i els seus ideals.

Aquesta aproximació a la ferida encara sagnant és el que reflecteix la interpretació del jove actor Oriol Pla —fill del veterà actor Quimet Pla i format amb els seus pares en les primeres gires teatrals de la família— i és també el que fa que els ideals del seu personatge, la seva decisió, la seva utopia arribin i s'interioritzin tan de ple en els espectadors, ¿per què no dir-ho?, sobretot en els espectadors més joves, aquells que quan tothom pensa, per influència mediàtica, que es dediquen només al botellot, queda clar que també s'involucren en els conflictes socials, són els més solidaris i, com deia aquell en altres temps, també els bull la sang. (...)