Ragazzo

Teatre

informació obra


Direcció:
Lali Álvarez
Intèrprets:
Oriol Pla, Mari Pau Pigem
Ajudantia de direcció:
Quimet Pla
Il·luminació:
Núria Solina
So:
Pau Matas Nogué
Companyia:
Cia. Dara Teatre
Sinopsi:

Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.

Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se... i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest "altre món possible" que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.

Què fer davant l'amenaça? Té legitimitat un govern que s'ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la  violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

"Ragazzo" és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.

Premi de la Crítica per a joves 2015

Oriol Pla premi de la Crítica Revelació 2015 per a aquest espectacle i per la seva intervenció a Be God Is)

 La directora Lali Álvarez, finalista a artistes revelació als Premis de la Crítica 2015


Crítica: Ragazzo

04/01/2016

Lali Álvarez retrata la violència sense límits del Sistema amb l' ajut d'una portentosa interpretació d'Oriol Pla

per Ramon Oliver

Es deia Carlo Giuliani, però a partir d’ara serà difícil no posar-li el nom d’Oriol Pla. Va morir el 20 de juliol de 2001, a una Gènova literalment ocupada per unes forces d’ocupació encarregades d’evitar que el brunzit dels carrers i l’agitació dels anti sistema, pogués pertorbar la tranquil·litat dels molt respectables representants de les vuit gran potències econòmiques mundials reunides a la cimera del G8, que es celebrava aquell estiu en aquella ciutat italiana. Però Carlo , reviu aquests dies amb una força pertorbadora sota la pell d’Oriol. Tal i com ens el presenta l’autora, aquest Carlo sense nom a qui coneixerem només com a “ragazzo” no volia transformar-se en un tros de pedra sacralitzada com a monument; entre d’altres coses, perquè malgrat algunes respectables excepcions , sovint aquests monuments no fan altra cosa que sacralitzar la figura d’un personatge poderós indigne de merèixer que la posteritat el recordi amb el posat noble que exhibeix a la escultura que li és dedicada. Però si Carlo era com el “ragazzo” imaginat per Lali Álvarez, es sentiria orgullós de comprovar de quina forma el cos i la veu d’Oriol Pla es transformen en el millor monument viu imaginable. No pot haver-hi res més oposat a la pedra sacralitzada que la mirada de Pla.

La ràbia, la tendresa, la ingenuïtat , la perspicàcia, el dubte que sorgeix mentre ens crida amb força una proclama, la por , les ganes de viure, les ganes de deixar-se de romanços i manifestacions que potser no canviaran res de res i anar se’n a  la platja a la recerca d’aquella noia amb trenes que es va quedar dormida mentre ell xerrava pels colzes, i alhora el convenciment que avui no toca anar se’n a la platja sinó anar-li a plantar cara a aquelles institucions, símbols i braços armats dels símbols que ja ho voldrien que te n’anessis a la platja... Tot això i molt més, ho  podreu veure a la mirada d’un Oriol Pla capaç de fer vibrar fins i tot aquestes pedres convertides en monument de les quals renega “ il ragazzo Carlo”.

Lali Álvarez, ha tingut l’estupenda idea de crear un espectacle combatiu i reivindicatiu tenint alhora molt clar  què el combat i la reivindicació es poden convertir en conceptes escènics freds quan  només parteixen del convenciment ideològic, i de la seguretat que el receptor s’avindrà del tot amb aquest convenciment, i se n’anirà cap a casa amb la sensació d’haver complert amb el paper que li tocava. I ha volgut trencar la possibilitat d’aquesta fredor i d’aquest convenciment potser políticament correcte però mancat de veritable emoció, inventant-se un “ragazzo” del tot humà, del tot tangible i creïble, del tot  lluny de semblar una imatge estereotipada fins i tot quan compleix amb els estereotips. Un “ragazzo” capaç d’emocionar-nos, transpirar intensitat, mostrar fragilitat i alhora ferma seguretat,  divertir-nos i fer-nos sentir part de la seva tribu fins i tot mentre prepara una simple amanida o comprova que la bugada no està encara prou seca.  I un “ragazzo” que demanava a crits caure en mans d’un d’aquells actors capaços de deixar-te desarmat també a tu amb una mirada còmplice , un gest nerviós , o una descàrrega d’adrenalina vital . Doncs, aquest “ragazzo”, ha trobat el seu actor ideal. I aquest actor,  com ja ha quedat molt clar ,es diu Oriol Pla i ofereix una interpretació d’aquells capaces de fer-te un nus a la gola: no us ho perdeu per res, perquè no tots els dies, et trobes a un escenari quelcom tan brutalment honest, tan radicalment buit d’artifici.