The Fountainhead (La deu)

informació obra



Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Autor:
Ayn Rand
Traducció:
Jan van Rheenen, Erica van Rijsewijk
Adaptació:
Koen Tachelet
Direcció:
Ivo van Hove
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Tamar van den Dop, Aus Greidanus jr, Robert de Hoog, Hans Kesting, Hugo Koolschijn, Ramsey Nasr, Frieda Pittoors, Halina Reijn, Bart Slegers
Composició musical:
Eric Sleichim
Músics:
Hannes Nieuwlaet, Yves Goemare
Escenografia:
Jan Versweyveld
Vestuari:
An d’Huys
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Vídeo:
Tal Yarden
Sinopsi:

Individualitat i altruisme, inspiració i compromís, innovació i tradició... La vida és una guerra d’idees i l’escriptora Ayn Rand tenia clar quin era el seu bàndol. Ivo van Hove, artífex d’un dels grans èxits del Grec 2013 porta a escena la seva novel·la més famosa.

Què ha de fer un creador, mantenir-se fidel als seus ideals o trair-los per tal d’assegurar-se l’èxit? Cal sacrificar-se pels principis propis o sobreviure adaptant-se a les exigències de la comunitat? L’escriptora Ayn Rand responia aquestes preguntes el 1943 en un best-seller que parla de la lluita entre individualisme i col·lectivisme en l’arena política però, especialment, en l’ànima humana. La història que explica The Fountainhead té com a protagonista l’arquitecte Howard Roark, que es nega a fer concessions als seus clients encara que això el condemni al fracàs i l’oblit. Rand utilitza el món dels arquitectes, i en concret el moment en què les tendències modernes de l’arquitectura del segle XX s’enfrontaven al classicisme dominant, com a metàfora per parlar de temes com l’art, la creació i la integritat. Però també per explicar-nos la història d’amor entre Roark i la seva amant, Dominique Francon, dues ànimes embrancades en una lluita extrema per la seva llibertat i autonomia.  Música en viu d’autors que van explorar els nous sons del principi del segle XX, i un ús del vídeo que posa davant la mirada dels espectadors esbossos arquitectònics i articles periodístics són alguns dels instruments per acostar al públic una història que ens parla de creació i ideals personals.

El director Ivo van Hove i el Toneelgroep Amsterdam assumeixen el repte de portar la novel·la a escena després d’haver meravellat els espectadors barcelonins del Grec 2013 amb les Tragèdies romanes de Shakespeare.

Crítica: The Fountainhead (La deu)

03/07/2014

I

per Ramon Oliver

 Certament, Ayn Rand no és William Shakespeare:  mentre el geni britànic creador d’aquelles Tragèdies romanes que la companya Toneelgroep Amsterdam va transformar en el millor  espectacle del Grec 2013 només suscita unanimitats, les idees de l’autora nord-americana d’origen rus Ayn Rand contingudes a la novel·la The Fountainhead continuen sent una deu constant de polèmiques. No per res, Rand és l’apòstol per excel·lència d’un individualisme a ultrança que defensa els components egoistes de la personalitat com l’únic veritable motor de l’evolució humana i de la seva capacitat creativa, enfront els paranys del col·lectivisme uniformador  i de  l’altruisme que, paradoxalment , segons ella i els seus acòlits, pot arribar a tenir efectes veritablement destructors. Però si Rand no és Shakespeare, Ivo van Hove si continua sent Ivo van Hove. El que vol dir que l’extraordinari director, al front de la seva no menys extraordinària companya plena a vessar de talent interpretatiu, ens torna a oferir un espectacle aclaparador a tots els nivells. Pocs cops, tenim la possibilitat d’admirar un us tan enlluernador, creatiu  i visualment hipnòtic del mitjans tecnològics al servei d’una dramatúrgia impecablement construïda. Pocs cops , quatre hores de teatre passen amb la precisa lleugeresa que exhibeix aquest muntatge que manté sempre el seu ritme en un estat de tensió permanent, que sap en tot instant quin recurs cal utilitzar per transmetre l’èpica del relat , la sensualitat torbadora dels seus personatges, el conflicte ideològic en que es veuen immersos, o les contradiccions que arrosseguen. I pocs cops, un espectacle resulta tan útil a l’hora de reivindicar els valors d’un text tan discutible com vulgueu en el terreny de les idees, però sens dubte escrit amb força i talent, i digne de figurar entre els més ambiciosos retratsdel Somni Americà mai publicats.