The Fountainhead (La deu)

Teatre

informació obra


Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Autoria:
Ayn Rand
Traducció:
Jan van Rheenen, Erica van Rijsewijk
Adaptació:
Koen Tachelet
Direcció:
Ivo van Hove
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Tamar van den Dop, Aus Greidanus jr, Robert de Hoog, Hans Kesting, Hugo Koolschijn, Ramsey Nasr, Frieda Pittoors, Halina Reijn, Bart Slegers
Composició musical:
Eric Sleichim
Interpretació musical:
Hannes Nieuwlaet, Yves Goemare
Escenografia:
Jan Versweyveld
Vestuari:
An d’Huys
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Vídeo:
Tal Yarden
Sinopsi:

Individualitat i altruisme, inspiració i compromís, innovació i tradició... La vida és una guerra d’idees i l’escriptora Ayn Rand tenia clar quin era el seu bàndol. Ivo van Hove, artífex d’un dels grans èxits del Grec 2013 porta a escena la seva novel·la més famosa.

Què ha de fer un creador, mantenir-se fidel als seus ideals o trair-los per tal d’assegurar-se l’èxit? Cal sacrificar-se pels principis propis o sobreviure adaptant-se a les exigències de la comunitat? L’escriptora Ayn Rand responia aquestes preguntes el 1943 en un best-seller que parla de la lluita entre individualisme i col·lectivisme en l’arena política però, especialment, en l’ànima humana. La història que explica The Fountainhead té com a protagonista l’arquitecte Howard Roark, que es nega a fer concessions als seus clients encara que això el condemni al fracàs i l’oblit. Rand utilitza el món dels arquitectes, i en concret el moment en què les tendències modernes de l’arquitectura del segle XX s’enfrontaven al classicisme dominant, com a metàfora per parlar de temes com l’art, la creació i la integritat. Però també per explicar-nos la història d’amor entre Roark i la seva amant, Dominique Francon, dues ànimes embrancades en una lluita extrema per la seva llibertat i autonomia.  Música en viu d’autors que van explorar els nous sons del principi del segle XX, i un ús del vídeo que posa davant la mirada dels espectadors esbossos arquitectònics i articles periodístics són alguns dels instruments per acostar al públic una història que ens parla de creació i ideals personals.

El director Ivo van Hove i el Toneelgroep Amsterdam assumeixen el repte de portar la novel·la a escena després d’haver meravellat els espectadors barcelonins del Grec 2013 amb les Tragèdies romanes de Shakespeare.

Crítica: The Fountainhead (La deu)

04/07/2014

Ivo van Hobe no ens ha decebut; Ayn Rand, sí.

per Núria Sàbat

La prestigiosa companyia Toneelgroep Amsterdam retorna al festival Grec per assumir un nou risc: el de portar a l’escenari l’extens i controvertit The Fountainhead; un best seller d’Ayn Rand (en realitat, Alissa Zinovievna Rosenbaum) que, segons la mateixa autora, respon a la intenció «de presentar una novel·la amb un protagonista que encarnés l’home ideal».

Escrita el 1943 i ambientada en la Nova York dels anys 20, La deu s’alça com a estendard de l’individualisme moral, de la fidelitat a un mateix i a la pròpia llibertat per damunt de la col·lectivitat, tot fent una defensa acèrrima de la integritat personal i artística. El conflicte es vehicula a través de la relació entre dos joves i antitètics arquitectes que encarnen dues maneres oposades de pensar i entendre la seva professió: Howard Roark –brillant, incorruptible, intransigent amb qui pretengui alterar una obra que ell ha dissenyat en harmonia amb la natura– i Peter Keating, amb força menys talent però amb molta més ambició, fidel servidor del «qui paga, mana» i, per tant, sempre disposat a acontentar els seus clients. Paral·lelament, l’obra mostra dues i també antagòniques maneres de concebre el sexe i l’amor –expressades a partir de la mirada diametralment contrària de dues dones: la bellíssima, riquíssima i complicadíssima Dominique Francon, i la submisa, angoixada i gairebé invisible Kate. Al voltant d’aquest dos eixos graviten una sèrie de subtemes, com ara el poder desmesurat que ostenten determinats sectors de la societat –en aquest cas la premsa–, el valor de l’amistat, la manipulació de l’opinió pública, l’egocentrisme, l’amistat, l’altruisme...

Ara bé, si la novel·la –des del meu punt de vista i pel que fa als meus interessos– és prescindible, el muntatge que en fa el director neerlandès no ho és en absolut –malgrat les quatre hores de durada i la davallada que experimenta la segona part– ja que tècnicament i formal és d’una execució impecable.

En un espai únic, polivalent i esplèndid en què tot és a la vista –actors, tècnics, músics, pantalles de vídeo...– creat per Jan Versweyveld, els nou fabulosos intèrprets es mouen, parlen, fan i desfan escenes amb una precisió i naturalitat envejables –cap gest gratuït, cap paraula fora de to... mentre les càmeres projecten des de diferents angles el que dibuixa l’àgil mà de l’arquitecte, la increïble vista de la ciutat a mitja nit, els titulars sensacionalistes del diaris o el cos nu i ben format dels dos protagonistes.