La prestigiosa companyia Toneelgroep Amsterdam
retorna al festival Grec per assumir un nou risc: el de portar a l’escenari
l’extens i controvertit The Fountainhead;
un best seller d’Ayn Rand (en realitat,
Alissa Zinovievna Rosenbaum) que, segons la mateixa autora, respon a la
intenció «de presentar una novel·la amb un protagonista que encarnés l’home
ideal».
Escrita el 1943 i ambientada en la Nova York
dels anys 20, La deu s’alça com a
estendard de l’individualisme moral, de la fidelitat a un mateix i a la pròpia
llibertat per damunt de la col·lectivitat, tot fent una defensa acèrrima de la integritat
personal i artística. El conflicte es vehicula a través de la relació entre dos
joves i antitètics arquitectes que encarnen dues maneres oposades de pensar i
entendre la seva professió: Howard Roark –brillant, incorruptible, intransigent
amb qui pretengui alterar una obra que ell ha dissenyat en harmonia amb la natura–
i Peter Keating, amb força menys talent però amb molta més ambició, fidel
servidor del «qui paga, mana» i, per tant, sempre disposat a acontentar els seus
clients. Paral·lelament, l’obra mostra dues i també antagòniques maneres de
concebre el sexe i l’amor –expressades a partir de la mirada diametralment
contrària de dues dones: la bellíssima, riquíssima i complicadíssima Dominique
Francon, i la submisa, angoixada i gairebé invisible Kate. Al voltant d’aquest
dos eixos graviten una sèrie de subtemes, com ara el poder desmesurat que
ostenten determinats sectors de la societat –en aquest cas la premsa–, el valor
de l’amistat, la manipulació de l’opinió pública, l’egocentrisme, l’amistat,
l’altruisme...
Ara bé, si la novel·la –des del meu punt de
vista i pel que fa als meus interessos– és prescindible, el muntatge que en fa el
director neerlandès no ho és en absolut –malgrat les quatre hores de durada i
la davallada que experimenta la segona part– ja que tècnicament i formal és
d’una execució impecable.
En un espai únic, polivalent i esplèndid en
què tot és a la vista –actors, tècnics, músics, pantalles de vídeo...– creat
per Jan Versweyveld, els nou fabulosos intèrprets es mouen, parlen, fan i
desfan escenes amb una precisió i naturalitat envejables –cap gest gratuït, cap
paraula fora de to... mentre les càmeres projecten des de diferents angles el
que dibuixa l’àgil mà de l’arquitecte, la increïble vista de la ciutat a mitja
nit, els titulars sensacionalistes del diaris o el cos nu i ben format dels dos
protagonistes.
