Individualitat i altruisme, inspiració i compromís, innovació i tradició... La vida és una guerra d’idees i l’escriptora Ayn Rand tenia clar quin era el seu bàndol. Ivo van Hove, artífex d’un dels grans èxits del Grec 2013 porta a escena la seva novel·la més famosa.
Què ha de fer un creador, mantenir-se fidel als seus ideals o trair-los per tal d’assegurar-se l’èxit? Cal sacrificar-se pels principis propis o sobreviure adaptant-se a les exigències de la comunitat? L’escriptora Ayn Rand responia aquestes preguntes el 1943 en un best-seller que parla de la lluita entre individualisme i col·lectivisme en l’arena política però, especialment, en l’ànima humana. La història que explica The Fountainhead té com a protagonista l’arquitecte Howard Roark, que es nega a fer concessions als seus clients encara que això el condemni al fracàs i l’oblit. Rand utilitza el món dels arquitectes, i en concret el moment en què les tendències modernes de l’arquitectura del segle XX s’enfrontaven al classicisme dominant, com a metàfora per parlar de temes com l’art, la creació i la integritat. Però també per explicar-nos la història d’amor entre Roark i la seva amant, Dominique Francon, dues ànimes embrancades en una lluita extrema per la seva llibertat i autonomia. Música en viu d’autors que van explorar els nous sons del principi del segle XX, i un ús del vídeo que posa davant la mirada dels espectadors esbossos arquitectònics i articles periodístics són alguns dels instruments per acostar al públic una història que ens parla de creació i ideals personals.
El director Ivo van Hove i el Toneelgroep Amsterdam assumeixen el repte de portar la novel·la a escena després d’haver meravellat els espectadors barcelonins del Grec 2013 amb les Tragèdies romanes de Shakespeare.
L'esperat retorn d'Ivo van Hove al Festival Grec després de les aclamades Tragèdies romanes no va decebre. Se'ns presentava de nou un espectacle brollador de llargària considerable, quatre intenses hores en aquesta ocasió. The Fountainhead conserva un cert gust per l'estètica racionalista en els decorats, un sentit de la narració encavalcat que prescindeix d'elements superflus i un ponderat ús de recursos audiovisuals i música en directe que arrodoneix la personalitat de la proposta.
Pel que respecta a l'argument, The Fountainhead roman fidel a personatges i essència tant de la novel·la com del film homònim. Howard Roark és un arquitecte entestat a defensar les seves idees com a creador i la seva particular interpretació de l'estètica moderna. Això li valdrà el rebuig global dels diferents actors d'una societat que no tolera els individus insubornables ni les personalitats indiferents al control que dicten les majories.
Ivo van Hove, lluny de presentar resistència, navega sense complexos per aquest discurs apedaçat de clixés del liberalisme més instrumentalitzat per la Guerra Freda. Roark i el seu superego són heroi i màrtir d'una causa a la qual, fins i tot, se li concedeix la vènia d'un discurs final d'apologia de l'individualisme (antítesi de l'humanisme, causa de tots els mals socials) que més que un epíleg es llegeix com una provocació destinada a encendre el debat intel·lectual entre les classes benpensants d'una Europa tradicionalment reticent a semblants guisats.
Triperia ideològica a banda, The Fountainhead és un espectacle superb, un mecanisme rodant quasi perfecte si excloem alguns passatges d'una segona part que es fa massa feixuga per l'allargassada de certes trames. Cal veure'l igualment, recordem que el Grec és una de les poques ocasions que ens permeten als barcelonins gaudir de grans noms de l'escena internacional.