Individualitat i altruisme, inspiració i compromís, innovació i tradició... La vida és una guerra d’idees i l’escriptora Ayn Rand tenia clar quin era el seu bàndol. Ivo van Hove, artífex d’un dels grans èxits del Grec 2013 porta a escena la seva novel·la més famosa.
Què ha de fer un creador, mantenir-se fidel als seus ideals o trair-los per tal d’assegurar-se l’èxit? Cal sacrificar-se pels principis propis o sobreviure adaptant-se a les exigències de la comunitat? L’escriptora Ayn Rand responia aquestes preguntes el 1943 en un best-seller que parla de la lluita entre individualisme i col·lectivisme en l’arena política però, especialment, en l’ànima humana. La història que explica The Fountainhead té com a protagonista l’arquitecte Howard Roark, que es nega a fer concessions als seus clients encara que això el condemni al fracàs i l’oblit. Rand utilitza el món dels arquitectes, i en concret el moment en què les tendències modernes de l’arquitectura del segle XX s’enfrontaven al classicisme dominant, com a metàfora per parlar de temes com l’art, la creació i la integritat. Però també per explicar-nos la història d’amor entre Roark i la seva amant, Dominique Francon, dues ànimes embrancades en una lluita extrema per la seva llibertat i autonomia. Música en viu d’autors que van explorar els nous sons del principi del segle XX, i un ús del vídeo que posa davant la mirada dels espectadors esbossos arquitectònics i articles periodístics són alguns dels instruments per acostar al públic una història que ens parla de creació i ideals personals.
El director Ivo van Hove i el Toneelgroep Amsterdam assumeixen el repte de portar la novel·la a escena després d’haver meravellat els espectadors barcelonins del Grec 2013 amb les Tragèdies romanes de Shakespeare.
¿Hay que juzgar a un gran artista por no compartir el valor del material que usa para expresarse? En absoluto. La adaptación que Ivo von Hove y Toneelgroep Amsterdam hacen de la novela The Fountainhead (El manantial) de Ayn Rand es un extraordinario espectáculo, digno de la huella que dejaron hace un año con sus Tragedias Romanas. Pero ni el gran talento de esta compañía –que exhibe siempre un talante colectivo que también se manifiesta en la visibilidad escénica de todos los profesionales implicados– logra que el espectador comulgue con las ideas maniqueas de una autora admirada por los neoliberales que comenzaron a formarse hace treinta años y por los iluminados de Silicon Valley de hoy mismo. El alegato final del arquitecto Howard Roarks –figura idealizada del héroe randiano– sigue siendo una sopa ideológica inconsistente que excede de largo la defensa del compromiso y la integridad del artista con su obra y su pensamiento. Pero eso ya lo defendían los románticos sin cargarse al resto de la sociedad como meros parásitos. Para soslayar este escollo –que van Hove liquida sin comprometerse mucho– el espectáculo potencia la compleja relación pasional entre Roarks y Dominique Francon, la figura femenina que se somete –literalmente– a la atracción sexual de ese superhéroe. De ese intrincado viaje emocional y de todas las figuras que se cruzan en su camino, surgen las mejores interpretaciones y las mejores escenas y las mejores soluciones escenográficas.