The Fountainhead (La deu)

informació obra



Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Autor:
Ayn Rand
Traducció:
Jan van Rheenen, Erica van Rijsewijk
Adaptació:
Koen Tachelet
Direcció:
Ivo van Hove
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Tamar van den Dop, Aus Greidanus jr, Robert de Hoog, Hans Kesting, Hugo Koolschijn, Ramsey Nasr, Frieda Pittoors, Halina Reijn, Bart Slegers
Composició musical:
Eric Sleichim
Músics:
Hannes Nieuwlaet, Yves Goemare
Escenografia:
Jan Versweyveld
Vestuari:
An d’Huys
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Vídeo:
Tal Yarden
Sinopsi:

Individualitat i altruisme, inspiració i compromís, innovació i tradició... La vida és una guerra d’idees i l’escriptora Ayn Rand tenia clar quin era el seu bàndol. Ivo van Hove, artífex d’un dels grans èxits del Grec 2013 porta a escena la seva novel·la més famosa.

Què ha de fer un creador, mantenir-se fidel als seus ideals o trair-los per tal d’assegurar-se l’èxit? Cal sacrificar-se pels principis propis o sobreviure adaptant-se a les exigències de la comunitat? L’escriptora Ayn Rand responia aquestes preguntes el 1943 en un best-seller que parla de la lluita entre individualisme i col·lectivisme en l’arena política però, especialment, en l’ànima humana. La història que explica The Fountainhead té com a protagonista l’arquitecte Howard Roark, que es nega a fer concessions als seus clients encara que això el condemni al fracàs i l’oblit. Rand utilitza el món dels arquitectes, i en concret el moment en què les tendències modernes de l’arquitectura del segle XX s’enfrontaven al classicisme dominant, com a metàfora per parlar de temes com l’art, la creació i la integritat. Però també per explicar-nos la història d’amor entre Roark i la seva amant, Dominique Francon, dues ànimes embrancades en una lluita extrema per la seva llibertat i autonomia.  Música en viu d’autors que van explorar els nous sons del principi del segle XX, i un ús del vídeo que posa davant la mirada dels espectadors esbossos arquitectònics i articles periodístics són alguns dels instruments per acostar al públic una història que ens parla de creació i ideals personals.

El director Ivo van Hove i el Toneelgroep Amsterdam assumeixen el repte de portar la novel·la a escena després d’haver meravellat els espectadors barcelonins del Grec 2013 amb les Tragèdies romanes de Shakespeare.

Crítica: The Fountainhead (La deu)

05/07/2014

Ni Gary Cooper ni F.L. Wright

per Bàrbara Raubert
The Fountainhead és una obra tan espectacular com tremendament innecessària.
Els mitjans tècnics impagables que presenta no concorden entre ells (què fa una linotípia al costat de màquines d'escriure electròniques?) si bé s'assenta en una estètica general freda i high tech que podria actualitzar la voluntat reformadora de l'arquitectura moderna de principis de segle XX o esborrar qualsevol signe temporal concret, no està del tot clar.
Però després hi ha la interpretació naturalista dels actors holandesos que defensen -sembla que fins i tot convençuts- els principis del capitalisme a ultrança, l'individualisme i la submissió de la dona.

Deixant de costat la lleugera base real que l'autora Ayn Rand va fer servir de la vida i obra de Frank Lloyd Wright per la novel·la sobre la que s'ha muntat aquest espectacle, la història de The Fountainhead gira sobretot al voltant del despreci cap a les dues dones que participen de la narració. El que passa és que l'estil nòrdic de les actrius converteix alguns moments suposadament tràgics en situacions absolutament hilarants pel públic.

Gary Cooper tampoc va tenir gaire bones crítiques per la versió fílmica d'aquesta mateixa obra. Però, potser perquè no acabava d'entendre les idees que s'hi defensaven, el seu personatge és mil vegades més atractiu que el de Toneelgroep.