The Fountainhead (La deu)

informació obra



Companyia:
Toneelgroep Amsterdam
Producció:
Toneelgroep Amsterdam
Autor:
Ayn Rand
Traducció:
Jan van Rheenen, Erica van Rijsewijk
Adaptació:
Koen Tachelet
Direcció:
Ivo van Hove
Dramatúrgia:
Peter van Kraaij
Intèrprets:
Tamar van den Dop, Aus Greidanus jr, Robert de Hoog, Hans Kesting, Hugo Koolschijn, Ramsey Nasr, Frieda Pittoors, Halina Reijn, Bart Slegers
Composició musical:
Eric Sleichim
Músics:
Hannes Nieuwlaet, Yves Goemare
Escenografia:
Jan Versweyveld
Vestuari:
An d’Huys
Il·luminació:
Jan Versweyveld
Vídeo:
Tal Yarden
Sinopsi:

Individualitat i altruisme, inspiració i compromís, innovació i tradició... La vida és una guerra d’idees i l’escriptora Ayn Rand tenia clar quin era el seu bàndol. Ivo van Hove, artífex d’un dels grans èxits del Grec 2013 porta a escena la seva novel·la més famosa.

Què ha de fer un creador, mantenir-se fidel als seus ideals o trair-los per tal d’assegurar-se l’èxit? Cal sacrificar-se pels principis propis o sobreviure adaptant-se a les exigències de la comunitat? L’escriptora Ayn Rand responia aquestes preguntes el 1943 en un best-seller que parla de la lluita entre individualisme i col·lectivisme en l’arena política però, especialment, en l’ànima humana. La història que explica The Fountainhead té com a protagonista l’arquitecte Howard Roark, que es nega a fer concessions als seus clients encara que això el condemni al fracàs i l’oblit. Rand utilitza el món dels arquitectes, i en concret el moment en què les tendències modernes de l’arquitectura del segle XX s’enfrontaven al classicisme dominant, com a metàfora per parlar de temes com l’art, la creació i la integritat. Però també per explicar-nos la història d’amor entre Roark i la seva amant, Dominique Francon, dues ànimes embrancades en una lluita extrema per la seva llibertat i autonomia.  Música en viu d’autors que van explorar els nous sons del principi del segle XX, i un ús del vídeo que posa davant la mirada dels espectadors esbossos arquitectònics i articles periodístics són alguns dels instruments per acostar al públic una història que ens parla de creació i ideals personals.

El director Ivo van Hove i el Toneelgroep Amsterdam assumeixen el repte de portar la novel·la a escena després d’haver meravellat els espectadors barcelonins del Grec 2013 amb les Tragèdies romanes de Shakespeare.

Crítica: The Fountainhead (La deu)

05/07/2014

Un nou llenguatge per al teatre d'idees

per Christian Machío

De nou el públic s'enfronta a quatre hores intenses, plenes, on cada frase és amarada d'un pensament que ens posicionarà amb els uns o amb els altres. En aquest punt és tan clara la dicotomia "massa" versus "individu", que entre plans d'edificis i dibuixos a escala, tard o d'hora l'espectador s'haurà de posicionar i no li resultarà fàcil si creu que l'obra li marcarà el missatge esperat. Pràctica habitual en el teatre d'idees que aquí Van Hove defuig amb habilitat. 

Però la reflexió més profunda i amb tots els matisos possibles vindrà a la sortida, perquè el ritme de la funció et porta allà on Van Hove vol portar-te gràcies en bona part a un tractament audiovisual com poques vegades hem vist a casa nostra, visites de Complicité a banda. Les pantalles i les projeccions, ara enregistrades, ara en directe, trenquen tota frontera amb el que passa al diàfan escenari (pràcticament tota la tramoia queda a vista) i esdevenen un únic element. Fins i tot la fascinant banda sonora, pràcticament tota en directe, juga un paper integrador. Es fa difícil recordar si allò que hem vist era a través d'una pantalla o directament a l'escenari. O alhora, com l'espectacular moment de la voladura d'un edifici.