D’entrada cal celebrar el retorn d’Egos Teatre. La frescor dels seus musicals van ser molt celebrats fa una dècada. Rudiggore o la nissaga maleïda va obrir el camí a una corrua d’espectacles que els durien als teatres públics molt més ràpid que La Calòrica (que, han necessitat quasi una dècada: fins l’any passat, no havien actuat mai ni al Lliure ni al TNC). Ara, recuperen la signatura d’Egos petits (ja havien fet En Joan sense por) amb un treball molt més lliure. Tot esperant en Will és l’oportunitat per espigolar fragments de peces de Shakespeare i alguns personages, degudament alterats. La frescor continua tensa com el primer dia. L’habilitat de fer uns personatges entre bufons i clowns excèntrics (va canviant el rol, per a diferenciar personatges esperant en els llimbs que Shakespeare els posi en una de les seva comèdies dels que ja representen alguns fragment com si fos un casting. Hi surt, per exemple, l’embolic de les mitges grogues de Nit de reis. O una relectura tant insòlita com còmica de Romeo i Julieta. O una versió molt lliure de Puck i El somni d’una nit d’estiu. L’aire, despullat i amb contínua recepció de la reacció del públic respira als muntatges de Parking Shakespeare (Nit, de reis, Molt soroll per res, Les alegres casades de Windsor, Tot va bé si acaba bé, L'amansi(pa)ment de la fúries, per citar-ne un grapat). En aquest cas, la música és gravada mentre que els de Parking tiren a cappella o amb petits instruments que toquen els mateixos intèrprets.
El treball d'Egos recorda als artistes de carretera i manta, que voltaven pels pobles explicant les seves auques i representacions còmiques per anar passant la gana i trobar un llit tou per reposar-se de les nits de dormir a terra durant el trajectecom aquell Ñaque o de piojos y actores de Sanchis Sinisterra. Uns actors de la picaresca, que disfrutaven tant de l’art d’interpretar i jugar a la simulació com passaven fred i gana la resta del dia. Una mirada similar (més contemporània) ja la van plarjar La Perla 29 amb La Julieta. És un to juganer que també gasten Els Pirates Teatre en múltiples adaptacions, com Somni d'una nit d'estiu al Brossa, per exemple. La peça permet intercal·lar cançons còmiques que diverteixen i connecten amb el públic. La canalla s’ho mira amb prou atenció, sense saber d’on surten les històries mig explicades, però no els hi fa falta. L’equívoc constant i l’habilitat de jugar amb una sola lona de pista com a escenografia demostra l’ofici. No hi ha la bogeria de La casa sota la sorra o L’esquella de la Torratxa que, molt pobablement, també atraparien la mateixa canalla que ara veu aquest Will. Llarga vida al retorn d’Egos!
